Li vaig dir a un company que anava a una funció de ball, i quan em va preguntar si li agradava, li vaig dir que no sabia què dir. Perquè no sé, perquè mai he tingut el costum de veure actuacions de dansa –tampoc poques possibilitats–, ni de llegir molt de sobre la dansa. Crec que és la primera vegada que es presenta en el teatre Victoria Eugenia. Així que vaig ser amb ganes al concert de Man Ray en la dFeria de la companyia valenciana Taiat Dansa. Context elegant per a un dimecres després de treballar.

Anava a veure un espectacle centrat en les relacions fetitxistes del fotògraf i cineasta estatunidenc Man Ray amb les muses, que parlaria de les relacions dels homes artistes amb els models de dones; de quan una musa és font d'inspiració, de mers objectes, que ens trauria a aquesta frontera. Sentia desitjos de veure com anaven a donar això a través del llenguatge de la dansa.

Claxk. Un cop de foto. Van aparèixer en dos escenaris. Claxk. Un cop de foto. Van aparèixer quatre homes. Claxk. Un cop de foto. Van entrar set homes en esmòquing. I va aparèixer una dona, amb un espetec. Després d'un inici intens, l'espectacle d'una hora de durada es va omplir d'escenes de diferents formes que van deixar, cada vegada, imatges espectaculars sobre l'escenari. En les teles posteriors es van col·locar els llavis pintats, les natges i altres elements eròtics femenins. La foto de l'escenari va anar transformant-se en tot moment, i una de les quals se'm va quedar en els ulls va ser la de la ballarina Cristina Reolid, que va aixecar el cos des del centre d'una massa composta per les seves companyes, per a tallar els ulls del llenç amb tisores, fent un crit.

No tinc notícies de l'univers surrealista de Ray i, per això i per haver començat en les actuacions de dansa, em va costar seguir l'espectacle, identificar les referències de l'obra de Ray. Em van sorprendre els moments més solitaris del ball, no en va els passatges que més m'agradaven. Estèticament va ser bell la precisió de molts moviments, múltiples composicions sobre l'escena, cossos lliurats a la mecànica del so del metrònom. Però més enllà de l'estètic... En ballar la tensió entre l'art i l'erotisme, en l'escenografia de principis del segle passat, era evident el poder dels capritxos dels homes.

Em vaig asseure al meu costat un gran nom d'aquesta casa que anomenen la intel·ligència basca. El públic em va preguntar si m'havia agradat mentre aplaudia, i, per por de quedar en ridícul davant ell, em va sortir un bo. A mi tampoc molt, va dir. Si vostè ho diu, jo ric. Aquesta és la veritat: la primera vegada que em vaig deixar fred, i, tanmateix, la conseqüència m'ha deixat ganes de repetir. Això ocorre amb freqüència.