Desgraciadament, l'asbest no és una curiositat històrica. Ningú podia imaginar realment que l'enorme nombre de víctimes als països industrialitzats bastaria per a treure la fibra mortal del comerç global. Però és tot el contrari. (…) El consum d'amiant ha augmentat exponencialment en molts països en desenvolupament. Hi ha una espècie de competició per guanyar avantatge enfront de la prohibició dels països occidentals. Però també és conseqüència del cost: l'asbest és molt més barat que el seu substitut! (…)

En el 73% dels països membres de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) encara està permès el processament i l'extracció de l'asbest i en el 36% està encara molt actiu. Segons l'OMS, 125 milions de persones a tot el món estan exposades a l'amiant en els seus llocs de treball. El preu humà que cal pagar és terrible. (…)

La tragèdia de l'asbest d'aquests països no sols és culpa de les empreses sense escrúpols, que simulaven que era segura, però sabien millor que ningú que no era així, sinó de la major organització internacional. Aquestes organitzacions estan obsessionades amb la propaganda de les companyies multinacionals de l'amiant, molts anys després de la primera prohibició imposada per alguns països. El lobby de l'asbest continua utilitzant vells trucs als països en desenvolupament per a influir en el procés polític de cerca d'una solució: encara hi ha estudis “científics” que afirmen que el crisòtil (amiant blanc) no és perjudicial.

Així, encara és possible que un govern devori la mentida del “ús controlat”, i continua obstinant-se a difondre els contes de l'amiant presumptament segur que les companyies suïsses van difondre en el seu moment. (…)

Els “sindicats” locals dels treballadors del ciment Asbest estan jugant un paper incomprensible i incert en el pròxim episodi d'aquesta tragèdia. Un exemple: Quan l'OMS i l'Organització Internacional del Treball van recolzar en 2006 la campanya de prohibició de l'amiant, els sindicats de ciment amiant de Rússia, Rússia blanca, l'Azerbaidjan, el Kazakhstan, Kirguizistan, Ucraïna i Tajikistán van crear un paraigua institucional anomenat Aliança dels Sindicats del Crisóbulo, pel que sembla, per a fer costat a les empreses del fibrociment. (…)

Protecció de mocadors per asbest

Si als països industrials amb millor salut laboral les mesures de “ús controlat” no són factibles, com funcionaran en altres països on no hi ha límit per a les substàncies? (...)

Avui dia, en la majoria dels països asiàtics, la gent està processant a l'asbest sense cap mena de protecció: A la Xina, les persones que treballen a casa, normalment pageses i les seves esposes, classifiquen les fibres d'amiant en el seu saló i després les retornen a la fàbrica perquè es processin allí. Els treballadors de les fàbriques índies tallen els sacs d'asbest amb ganivets i els obren a mà, després trenquen la fibra compacta amb un martell de fusta abans de barrejar-la amb ciment. (...) Hi ha centenars de milers de persones treballant amb la boca tapada només amb mocadors.

Esperança del Conveni de Rotterdam

Què es pot fer per a detenir la bogeria de l'amiant als països en desenvolupament? Laurie Kazan-Allen, pionera en la lluita contra l'amiant i coordinadora durant anys de la Secretaria Internacional per a la Prohibició de l'Asbest, creu que seria un pas important incloure el crisòtil en el Conveni de Rotterdam, aprovat en 1998. (...)

Però segons l'acord, els països en desenvolupament poden bloquejar la importació de productes que no poden usar de manera segura (...) i la mentida de l'asbest s'aferra a la vida amb tossudesa, en aeternum, indestructible i perpetu.

[En 2017 es va denegar per sisena vegada la inclusió del crisòtil o l'amiant blanc en la llista de prohibicions de substàncies contaminants del Conveni de Rotterdam a petició de l'Índia, Rússia, el Kazakhstan, Kirguizistan, Síria i Zimbàbue].