Seguint la idea de Tso Hung, de la mà de l'alquímia, l'Edat mitjana va ser l'edat d'or de l'or en els tractaments mèdics. Els perses Al-Razi i Avizena, els anglesos Gilbertus Anglicus i Geoffrey Chaucer, el francès Bernard Gordon...tots van receptar or als pacients, els més rics, per a curar les seves malalties.

L'africà Constantino va escriure en el segle XI: “L'or té la propietat de curar els estómacs defectuosos, calmar els poregosos i alleujar les malalties del cor. Està confirmat que també és eficaç contra la melancolia i la calvicie”.

També era ideal per a tancar ferides, ja que Serapion Gaztea ho va recollir en els segles XII o XIII: “Quan la ferida és autenticada amb or, no produeix butllofes i es cura més ràpid i millor”. També ho van emprar per a tractar de curar malalties oculars, plagues de lepra i de tota mena. Hi havia també partidaris de Cleopatra, que creien que l'or ajudava a mantenir la joventut.

Al començament de l'Edat Moderna, l'or era encara un medicament benvolgut i es van començar a produir pastilles daurades. Però en el segle XVIII es va generalitzar l'escepticisme sobre les propietats medicinals de l'or. A més, van començar a prendre consciència dels efectes secundaris, l'or no es dissol fàcilment i és difícil d'absorbir per al cos humà. Pot ser tòxic i causar danys en el fetge i en els ronyons.

Les nanopartícules d'or dissoltes en un líquid es denominen or col·loidal. Com és més fàcil d'absorbir, a la fi del segle XIX l'or col·loidal va tornar a donar impuls al metall preciós com a medicament. En aquesta època es va utilitzar principalment per a tractar l'alcoholisme i l'obesitat. Avui s'ha intentat tractar l'asma, sífilis, càncer o tuberculosi amb or col·loidal, però la crisoteràpia, com es denomina a l'ús terapèutic de l'or, s'utilitza principalment per a alleujar l'artritis, encara que sigui de forma molt limitada. A més, s'usa en productes cosmètics, demostrant que després de dos mil·lennis Kleopatra continua sent influencer.