Hace temps que està lligat al carrer Jarauta, però és vostè d'Etxauri?

Sí i vaig viure en Etxauri fins als 12 anys. Llavors van arribar a Pamplona i els seus pares van obrir el bar Lacalle de Jarauta. Vaig començar a treballar amb els meus pares i germans als 14 anys en el bar. Treballar al matí i estudiar a la tarda.

I com et vas apassionar per la fotografia?

Vaig començar amb Nicolás Ardanaz, el patró d'una drogueria al carrer Major. Amb ell vaig aprendre a descobrir en què consisteix aquest art, a revelar fotos, a positivarlas i com és tot el procés. També vaig fer cursets per correu i amb la meva primera cambra, una d'aquestes pesades Zenits, vaig començar a formar-me a poc a poc. El meu primer treball professional va ser en 1976 amb els fotògrafs Herce. Anàvem a les festes dels pobles amb un toro de cartó i un cavall perquè la gent retratés. Imagini's vostè el que era per a un jovenet com jo! Als pobles de la muntanya, bastant bé, però a la Ribera posaven el toro i el cavall com a pinta. Fèiem fotos, ens revelàvem a Pamplona i tornàvem als pobles a repartir. També vaig començar a fer bodas, batejos i comunions.

Com va arribar a Premsa, a Egin?

Abans de difondre-ho es va fer una gran campanya de suport i nosaltres participem en la recollida de fons en el bar. Vaig començar a realitzar col·laboracions puntuals a principis dels 80 i després vaig entrar en el grup de treball en 1988, fins que ho van tancar en 1998. També he treballat molt per a Euskaldunon Egunkaria i per a ARGIA.

Has hagut de sofrir persecució tant en el bar com en la fotografia.

Sí, així és. En el 74, la meva dona i jo ens vam fer càrrec del bar i van néixer els nostres quatre fills. Era un bar molt animat. Al final de l'època de Franco, l'ambient estava vibrant i allí es reunien molts patriotes. En 1976 vaig col·locar una gran ikurriña de tres metres, Ceferina Fontellas, propietària de la llibreria Abarzuza, que va cosir en dos dies. Després em van fer pagar bé. Aviat van començar les amenaces, els atacs, les pallisses… unes vegades eren uniformes i altres guerrillers de Crist Rey i altres, però, sens dubte, el més dur va ser l'artefacte que el 27 de març de 1979 col·loquem en el bany del bar. Poc va faltar perquè moríssim la meva dona, els nostres dos fills majors i jo. Un home una mica rar va entrar en el bar, va prendre dos vermells gasosos i es va dirigir a l'excusat amb una bossa. Va sortir corrent d'allí sense haver rebut una volta de nou pessetes. Tot és molt rar. En sentir la cisterna degotant, vaig anar a veure el que ocorria i allí vaig trobar la bomba preparada per a explotar. Encara sort que hi havia alguns cables a la vista i per això no ho vaig tocar, si no… Vaig fer que tothom sortís d'allí. Els va costar dues hores que vinguessin després d'haver anomenat el tècnic d'explosius. En desmuntar la bomba, va donar un cop de porta i va enviar a un policia a la part davantera del carrer. Va ser terrible. Ho passem molt malament, però mai oblidaré la solidaritat i l'ajuda de la gent que va venir després. Veïns amics, clients, molta gent… van treballar en auzolan per a arreglar el bar i recaptar diners per a reobrir-lo. Van estar dos mesos sense parar. El dia que vam donar a conèixer vam fer una gran festa. Al carrer Jarauta es van congregar centenars i centenars de persones, un munt de xarangues i músics i molts altres cambrers de bars que van acudir per a ajudar-los amb els seus vestits més elegants. Veritablement commovedor. El cas, per descomptat, no va ser investigat i es va quedar aquí i a més la Guàrdia Civil em somreia. Em deien, “com no posaran bombes en el teu bar tenint en compte a la gent que és aquí”.

I poc després a Carabanchel?

Sí. Els atacs i les amenaces continuaven, i no hi havia pau. Dos anys més tard, en 1981, vaig ser detingut acusat de pertinença a banda armada. Ho vaig passar molt malament. Em van tenir en la caserna de la Guàrdia Civil durant nou dies i em van fer de tot: pallisses, pals, sac fos a la nit amb el cap tapat i em posaven una pistola al cap amb tota mena d'amenaces… Em repetien mil vegades el que a mi i a la meva família anaven a fer. Passa molt malament. La tortura psíquica era més dura que la física. Potser després de les dues primeres puntades sents menys les següents, però el psíquic és molt decebedor. Des d'allí em van portar a Carabanchel. Vaig intentar denunciar-ho i li vaig ensenyar al jutge com tenia les cames i els testicles plens de contusions, però em va dir que podia ser conseqüència d'un accident de cotxe i no va acceptar la denúncia. Quan em van enviar a la presó, vaig pensar que així almenys em prendria un descans. Vaig ser allí prop d'un any i hi havia més amics que aquí. Hi havia molta gent que passava pel bar.

Què l'acusaven exactament?

Deien que controlava des del meu bar als policies que anaven a menjar a un altre bar, però això és impossible perquè no es veu, es queda a la cantonada i es queda més enllà. L'advocat el va demostrar i al final vaig sortir un any en la presó.

Vaig tornar al bar, però vam veure clar que no podíem viure allí i així. Tots els caps de setmana la policia entrava a desallotjar el local. En totes les categories. Els atacs i la persecució eren continus, i a més de tot això, en el Casc Vell hi havia un munt d'heroïna i no hi havia manera de viure allí amb quatre nens petits. En la dècada dels 80 era molt difícil viure en el Casc Vell. Així que vaig començar a treballar en Egin, tanquem el bar i ens vam anar a viure a Zizur.

I el fotògraf sempre en la primera línia dels conflictes?

Sí, així és. Vaig estar en les mobilitzacions contra l'abocador que volien construir a la Vall d'Aranguren, contra l'autovia de Leitzaran, en Itoiz, en el gaztetxe Euskal Jai, en les reivindicacions de les dones i els insubmisos, en les reivindicacions del basc… I sempre amb problemes amb els policies. M'han pegat moltes vegades i després m'han llevat els rodets de fotos i m'han ennegrit. Altres vegades, en canvi, jo he corregut més ràpid i he aconseguit salvar les vies fent el camí d'amagat o amb ajuda d'altres persones. Una vegada, per exemple, la Guàrdia Civil va començar a disparar en una protesta contra l'autovia d'Irurtzun-Andoain i jo vaig fer un munt de fotos. Quan vaig veure que un patró venia cap a mi, vaig aconseguir treure el rodet i en el seu lloc vaig posar un altre nou en la càmera. Vaig amagar el ple en els calçotets i quan van arribar els guàrdies, sense demanar cap identificació, es van llevar el carretón de la cambra i ho van posar negre, dient: “Presa, perquè ho publiquis demà en Egin”. Així ho vaig fer, l'endemà es van treure totes les fotos. Vaig denunciar a través de la Societat de Fotògrafs i des de llavors en les mobilitzacions de l'autopista no em deixaven passar a la primera línia per a fotografiar-me. Sempre hi havia uns guàrdies al meu costat.

Però no sempre he tingut tanta sort. Una vegada hi havia policies donant una pallissa a tres joves al carrer del Carmen, prop del monòlit de Miguel Castillo, que la policia va acabar de matar-li d'un tir. Estava fent fotos i, sense adonar-me, van venir tres policies, em van arrencar la càmera, van entelar els rodets i em van donar un munt de cops. Em vaig quedar gairebé inconscient, tirat en el sòl, i encara sort que un veí vi i em va portar a la seva casa.

Quin ha estat la càrrega més salvatge que has vist?

Aranguren. Hi havia moltes persones majors assegudes, tancant la carretera, i el policia va començar a disparar pilotes a dos metres de distància. Només dos metres! La gent sagnant, en el sòl…

Altre dia, en una protesta d'insubmissió, van fer una dura càrrega enfront de la caserna de la Guàrdia Civil i els fotògrafs rebem un munt de cops. Al fotògraf d'EFE li van trencar el braç i no hi havia manera de traslladar-li a un centre hospitalari. Moltes vegades ho hem passat molt malament.

Tindràs un munt d'anècdotes…

Sovint em deien que ser allí era senyal que alguna cosa anava a succeir. I a vegades allò em fastiguejava. Una vegada vaig arribar a la Diputació per a assistir a una conferència de premsa ordinària i un policia em va començar a tocar els poltres amb el lema habitual. Vaig contestar: “Ah, no ho saps? Dins d'uns vint minuts apareixeran tots els solidaris d'Itoiz per a encadenar-los”, i vaig pujar a la roda de premsa. Vaig baixar i vaig trobar tota la vorera plena de policies “negres”, d'aquests especials. vaig marxar. A partir de llavors ja no em va preguntar més aquest agent.

Els insubmisos, en canvi, sempre deien “Estant Joxe aquí, estem més tranquils” i els solidaris d'Itoiz em cridaven “Fotut paparazzi” de broma. Els policies, en canvi, em deien “el fill de puta amb coleta”. “Atenció, aquí està el mocós fent fotos. Compte amb el que feu”, deien al principi, però després, quan la tensió es desbordava, l'hòstia començava i tot es va acabar.

A vegades els policies ens demanaven als fotògrafs que no ens traguessin la cara i jo els deia que si no volien aparèixer, era millor que es cobrissin la cara. Jo no vinc a pintar-li la cara, però no m'aniré a tapar les cares, els vaig dir. En Aranguren, per exemple, això em va ocórrer i l'endemà els guàrdies civils van arribar amb la cara tapada.

Per què va abandonar la seva professió?

Tancar va ser un gran pal. Vaig col·laborar amb altres mitjans de comunicació, molt a gust, però després es va constituir l'agència Argazki Press i com jo no vaig entrar, cada vegada tenia menys treball. A més, et pengen les etiquetes immediatament. Així no vaig poder continuar i vaig tornar a l'hostaleria. Ara faig les fotos que vull.

Què opina de la Llei Mordassa?

En aquesta professió, i en la societat en general, hem avançat tècnicament, però retrocedim en llibertat. Moltíssim. D'una banda, ara hi ha molt menys moviment al carrer, i no perquè no hi hagi necessitat, sinó perquè la gent es queda a casa per por de perdre el treball, me l'imagino. D'altra banda, avui dia és molt més difícil treballar amb la Llei mordassa. Moltes de les fotos que he fet serien impensables avui dia. Si fos avui estaria en la presó per aquestes fotos. Segur que no pagaria la multa.

Com creus que és la fotografia de la premsa actual?

Molt monòtona. Les rodes de premsa sempre són bastant avorrides. D'altra banda, al meu entendre, cal denunciar que avui dia hi ha un intrusisme tremend. Molta gent està enviant fotos i vídeos a tots els llocs, només per a veure el seu nom en els mitjans de comunicació, i els periòdics i revistes ho agafen tot. També entren quan no han d'entrar, a la recerca d'imatges extremes. Això fa que avui dia molts mitjans de comunicació ja no vulguin contractar personal, simplement omplin les pàgines amb treballs concrets de freelancer i amb el que els arriba gratis.

Com més gran sigui el morb, millor.

Soc el contrari. Una vegada vaig fer la foto d'un treballador que va morir en accident laboral. Terrible. No vaig voler publicar. Ara, després de molts anys, l'he posat en el llibre. També vaig estar en el desastre del càmping de Biescas o en el terrible accident de tren d'Huarte, però no vaig voler treure fotos de persones. Uns altres tenen menys escrúpols. Vaig conèixer a un fotògraf de la DYA que treballava en un periòdic d'aquí. Coneixia els accidents abans que ningú, anava amb moto i arribava abans que l'ambulància. Contava que en més d'una ocasió havia arribat allí i movia els cadàvers i els ferits per a fer les fotos que volia. Li vaig dir que no era fotògraf, sinó un hijoputa fastigós! Ara tot aquest morb es considera normal.

Com va sorgir la idea de fer un llibre?

La gent em deia moltes vegades quan havia de fer una exposició o una cosa així amb totes aquestes fotos especials, però jo preferia fer un llibre després de retirar-me. El meu últim treball ho vaig fer en l'hostaleria i quan em vaig retirar em van regalar un bon escàner. Vaig començar a escanejar els negatius. Vaig ser amb el meu projecte a l'editorial txalaparta i de seguida comencem a treballar. Haig de donar les gràcies especialment a Mikel Soto perquè ha estat el que ha posat tot això en ordre.

Quines fotos t'agradaria fer?

Verge santa! Perquè, unint tots els partits polítics de Navarra, reivindicant que també és Euskal Herria, juntament amb altres províncies basques.