En Hegoalde, el basc viu entre dues oportunitats: “El basc es perdrà perquè els que sabem no ho fem...” de Joxan Artze i “el que no ho faci en basc sabrà per què no ho fa, però el que no ho fa no em deixa parlar en basc” de Bitoriano Gandiaga.

En Iparralde, per part seva, analitzem el basc en aquesta última bulta, en el districte de BAM, entre altres. La situació del basc a partir del Bidasoa és diferent, per llei i per llei. Aquesta situació em resulta més difícil de descriure.

El basc, a més de ser una qüestió social, em sembla una qüestió psicològica en Iparralde. Un professor d'un poblet de la muntanya m'havia dit recentment: “Aitatxi-amatxi els parla en basc als seus nets i aquests els responen en francès. Els pares estan en la glòria, creient que els seus fills parlen en basc…”.

Fa poc temps, quan es parlava del “problema basc”, es va utilitzar l'expressió “frontera psicològica” per a referir-se a la diferència entre Nord i Sud. Em reia, perquè el “problema” es resolia en dues paraules. Ara, pel que fa al basc, tinc la sensació que ha arribat a ser una “qüestió psicològica”.

El basc no ha estat fins fa poc la llengua de les elits, ni en Hegoalde, ni en Iparralde. Bé, en Iparralde està molt lluny de ser així. L'educació “impresa” de França ha introduït en la ciutadania la glotofobia al basc, tant referent al basc com en el que “orinen” en francès.

Ha transcorregut un any des de la constitució de la Mancomunitat Única d'Iparralde. Algú creu que els alts càrrecs d'aquesta institució –la majoria– tenen el basc com el mateix nivell –el mateix dret– que el francès? Perquè si és així, ell no viu aquí, o jo “no soc d'aquí”.

“Prova d'això?”, pot preguntar-me algú. Evidentment, la meva prova no és com una enquesta sociològica. Parlo del que viu. I no em refereixo a l'experiència del que no és patriota, sinó patriotes. No en la meva activitat, prefix, perquè el basc –sigui o no patriota– parla amb mi en basca. “Falsa plus!”.

No, no… em refereixo a l'activitat que el basc de “elit” té cada dia respecte al “frantximent”. Dependent totalment. Exemple de la glotofobia que la República introduirà en el (in)conscient col·lectiu.

En qualsevol cas, aprofitem l'ocasió per a enviar-los una salutació a tots aquells que treballen amb entusiasme pel basc: ikastoles, escoles nocturnes, ràdios, boretas i BAM. La meva aprovació, sens dubte.

Cadascun viu el seu afronto. Jo visc la situació del basc en Iparralde com una espècie d'esquizofrènia. Je t’aime… moi senar plus de Serge Gainsbourg i Jane Birkin en el fil i el remolí de la cançó. És a dir, “jo t'estimo, jo tampoc”. n