Traduït automàticament del basc, la traducció pot contenir errors. Més informació. Elhuyarren itzultzaile automatikoaren logoa

Joxan Artze més enllà de la nostàlgia

  • La notícia va arribar a les redaccions el 12 de gener: “Ha mort Joxan Artze, innovador de la poesia basca i membre d'Ez Dok Amairu”, va titular precipitadament aquest mitjà en la seva edició digital. Des de llavors s'han publicat moltes peces periodístiques sobre la trajectòria de l'escriptor, els mitjans de comunicació han completat la fotografia general sobre Artze. Les coincidències no han estat poques. Però, què ha quedat fora? I per què? També hi ha un Artze que pot resultar incòmode per a alguns, darrere del poeta al qual aclamen per unanimitat.

Des dels mitjans de comunicació que donen importància a la cultura basca fins als periodistes que han hagut d'acudir a Wikipedia per a saber qui era Artze, el discurs sobre el poeta destaca el seu treball en el renaixement de la cultura basca a partir de la dècada de 1960 com a membre d'Ez Dok Amairu; o com va treballar en la recuperació i dignificació de la txalaparta al costat del seu germà Jesús. I com no: Les lletres d'Artze es van convertir en himnes per als euskaldunes cantades per Mikel Laboa. Però hi ha més Artze més enllà d'aquest “relat unificat”, com es pot comprovar fent una simple incursió en alguns dels llibres que s'han esmentat aquests dies. Una altra cosa és si submergit en aquestes aigües, el poeta aplaudit per tots no es torna una mica incòmode per a alguns.

No s'han esmentat molt, per exemple, els potents poemes que Artze va escriure en els seus primers llibres sobre l'opressió i l'alienació que sofreixen els treballadors. En la línia de les avantguardes de l'època, la primera publicació de l'usurbildarra portava propostes semblants a les quals es deien poesia concreta, des d'Isturitz fins a Tolosa (1969, autoedició). Una d'elles era la coneguda com “lanalanalana”, en la qual apareix com maquinaria industrial la paraula “treballo”, repetida una vegada i una altra, preguntant si de tant en tant té lloc la paraula “home” –llavors encara s'utilitzava com a sinònim de “persona”– abans de trepitjar les monotonies de la màquina.

Aquest aspecte d'Artze, que també apareix en altres números, pot connectar amb l'experiència vital de molts lectors d'avui dia. El treballador precari d'avui es dedica tant a l'obrer de llavors com al de llavors, en el llibre Laino guztien azpian (1973, autoedició):


L'home

menja treball, menja màquina
escurabutxaques És HOME? pel coll
agarrem a la
humanitat i al món, com obrim
les finestres amb les ales

En aquests primers llibres es pot llegir el revers de les promeses de desenvolupament i benestar que oferia el capitalisme industrial. El crític literari Jon Kortazar, en un article publicat fa vint anys en la revista Lapurdum, explicava que l'obra ens deshumanitza. Però també parla d'alienació fora del lloc de treball, posant el consumisme en el punt de mira, o mirant a la burgesia amb sarcasme –“el nostre carreró / rar / vell coll blanc / deia: / «Hi ha necessitat dels captaires en el món, / si no / en qui faríem caritat?», o assenyalant la destrucció de la naturalesa per la contaminació de les fàbriques. I no en abstracte: Es refereix a la casa d'Artze, al costat del riu Oria, des d'Isturitz a Tolosa.

Sang de l'ORIA,

sang podrida d'un poble; allí
ves-te cobert de
pus de mores cobrint
la pudor de la por

Tal com explica Kortazar, “el riu Oria en els poemes d'Artze no sols és una naturalesa usada i enfangada, sinó que també és, en gran manera, un símbol de la dependència que sofreix tot el poble”.

A la recerca d'encoadre per a completar el retrat

En el relat mediàtic posterior a la mort d'Artze, aquesta faceta del poeta ha quedat, com a molt, en segon pla. Igual que altres creadors que van començar en la dècada de 1960, només s'ha considerat una part que cal aïllar per a encaixar en el marc de l'autoritat actual: un avi senzill i simpàtic que escrivia sobre els ocells amb els nostres bells racons; un home situat entre la tradició i la modernitat, com si hagués fet poesia en línia amb alguns espectacles neo-folklòrics que es realitzen avui dia. Un Artze que escrivia coses boniques i inofensives, una obra que a penes planteja problemes, perquè se'ns presenta buida de contingut.

S'oblida el clima social que va envoltar al creador en tot moment, no s'esmenta com el va trencar de contingut i forma amb el que es podia esperar d'un poeta basc. El discurs sobre ell es completa amb una versió reduïda, sense que pugui vincular-se amb les tensions socials actuals ni amb la cultura més avançada. D'aquí no poden sortir més que lectures nostàlgiques sobre l'època i l'obra dels pastors, que enfonsen al públic en una mitologia col·lectiva tancada.

Es tracta d'una operació que s'ha repetit diverses vegades en parlar d'Ez Dok Amairu: només la part “honrada” del que li han deixat els seus membres entra a la foto de l'època. Les que encara avui poden ser incòmodes es queden al marge. Qui parla, per exemple, de la petició dels artistes d'aconseguir una dignitat econòmica mínima en el text “Sobre la nostra conducta”? És possible que es tracti de qüestions que no han estat resoltes íntegrament en les polítiques culturals que s'han dut a terme?

Però aquestes són les coses que potser caldria subratllar en mirar enrere 50 anys, ja que els creadors no fan el recorregut en blanc, sinó en dialèctica amb el context que els ha tocat viure. En aquesta tensió, Artze i la companyia van dibuixar una possible Euskal Herria, alguna cosa que no existia, i la van portar a la societat, obrint els límits del possible. Sota totes les boires, ell va dir:

La nostra lluita
és el temps i la terra.
Alguna cosa que no
podem fer nosaltres ni ningú
més que nosaltres.


T'interessa pel canal: Joxan Artze
2021-06-18 | Xalba Ramirez
Comunicació-incomunicació: tradició i avantguarda
Beñat Achiary es dirigia a Barcelona amb els germans Artze per a oferir-los un espectacle, la txalaparta i la improvisació vocal eren avantguardes, i no sols un requisit per als actes. El cotxe lent, la carretera llarga, la cadira mig apaïsada, el sol en el front, i així li... [+]

Literaktum 2019: unint feminisme i literatura
De l'11 al 24 de novembre, els organitzadors han anunciat que “el binomi de la literatura i el feminisme serà l'eix central del festival”.

2019-02-26 | ARGIA
Loraldiaren bosgarren edizioak euskal kulturaz beteko du Bilbo

Astearte goizean aurkeztu da Loraldia Festibalaren bosgarren edizioa, "Sentikariz blai!" lemapean.


Artze omentzeko, musikari esperimentalak elkartuko dira Kafe Antzokian

Iazko urtarrilaren 12an hil zen Joxan Artze, euskal poesiaren XX. mendeko berritzaile nagusienetako bat izan zena. Heriotzaren lehen urteurrenarekin bat eginez, emanaldi berezia prestatu dute Bilboko Kafe Antzokian.


2018-01-25 | Jakoba Errekondo
Blanco i blanc, blanc i blanc

Últimament preguntava a Joxe Anton Arze, un dels paisatgistes bascos més bells, sobre els noms de les plantes que tenien flors blanques. Ja està sota la seva llum somorta.

Lilipa dels poetes (Narcissus poeticus), Perico d'estrella (Stelaria holostea), Espino blanc... [+]


Artzeren omenezko ‘Ikimilikiliklik’ erakusketa otsailaren 3ra arte ikus daiteke Tolosan

Joxan Artze zendu berriaren arte ibilbidea biltzen du 'Ikimilikiliklik' ikus-entzunezko erakusketak; Tolosako Aranburu jauregian dago ikusgai, datorren otsailaren 3ra bitarte.


Joxan Artze, the innovative Basque poet, has died

Artze was an important figure in the renaissance of Basque culture from the 1960's onwards, along with other members of the avant-garde Ez Dok Amairu movement, set up in the last years of the Spanish dictatorship. Born at Usurbil, Gipuzkoa, in 1939, he died at home on the... [+]


Joxan Artze hil da, euskal poesiaren berritzaile eta Ez Dok Amairuko kidea

1960ko hamarkadatik aurrera euskal kulturak izan zuen berpizkundean figura garrantzitsua izan zen Artze, Ez Dok Amairuko kideekin batera. Usurbilen jaioa 1939an, ostiral honetan hil da etxean, gaixo egon ondoren.


Eguneraketa berriak daude