Us he contat que soc mig gallec? La meva mare va néixer en Boiro, en un poble de la ria d'Arousa. Quan estava en la mar Aitite, va passar mesos sense conèixer a la seva filla. La majoria dels homes de la família eren mariners. Una vegada el meu besavi Manuel va anar a visitar el port de Bilbao la meva besàvia Celsa. Fascinat per l'auge de la indústria biscaïna, li va dir al seu marit: “Aquí podem tenir un futur millor”. Van emigrar a Barakaldo amb tres filles, gendres i el meu primer nebot, la meva mare. Els Centres de Galícia es van instal·lar en un pis que facilitava la vida, tots junts, fins que cadascun dels esposos va ser capaç de comprar una casa.
En l'època estival, tota la família tornava a Boiro a passar les seves vacances. Arousa es va convertir en un espai d'estiueig per a famílies migrades a ciutats industrials com Bilbao. A més dels nous habitatges, també es va multiplicar el nombre de bars; el meu avi em va explicar que la majoria servien per a ocultar el tràfic de drogues. La dècada dels 90 era l'època de l'Operació Nècora. En 1998 Boiro també va ser notícia, ja que l'escriptor tetraplègic Ramón Sampedro va exercir allí el seu dret a morir.
Per a mi la platja de Boiro era sinònim de menjar ric i cançons alegres (Bailaches Carolina, bailei si senyor…). Sinònim de llibertat. Amb 13 anys vaig començar a fer tabola i a lligar en Boiro.
Si actualment teclegeu Boiro en Google, després de les entrades de Wikipedia i l'Ajuntament, trobareu una notícia del 29 de desembre de 2017: “La jove de Boiro va denunciar que el detingut va intentar ficar-la en la força en un maleter amenaces amb un ganivet”.
Vaig despertar l'1 de gener, vaig entrar en Twitter i vaig començar l'any amb un calfred que m'ha causat una notícia. L'home que ha intentat segrestar la jove de Boiro és A Pobra do Caramiñal, un poble pròxim a Boiro, assassinat en 2016 per Diana Què. El jove va aconseguir escapolir-se del seu agressor, que va aconseguir escapolir-se de l'agressió i acudir a la policia.
La proximitat a un fet terrible, la sensació que “jo podria ser víctima”, ens agita l'interior. La notícia es fa real, s'encarna.
Vaig despertar l'1 de gener, vaig entrar en Twitter i vaig començar l'any amb un calfred que m'ha causat una notícia. L'home que ha intentat segrestar la jove de Boiro és Diana Queren, assassinada per A Pobra do Caramiñal, un poble pròxim a Boiro, qui va desaparèixer en 2016.El
jove va aconseguir escapolir-se de l'agressió
i arribar a la comissaria de Policia, on va ser detingut.
Una setmana després de la desaparició de Diana Quer vaig estar en Boiro. Vaig trobar les parets del nostre barri plagades de fotografies seves. Em vaig banyar en les llacunes d'A Pobra do Caramiñal sota l'helicòpter. La meva àvia, encesa Telecinco, repetia constantment "la pobra noia" mentre els falsos periodistes desenrotllaven els draps bruts de la família. El meu avi contestava: “No ha sobreviscut, ha estat assassinat per un porc”.
Ara soc jo qui no puc llevar-me a Diana Quer del cap. En la meva memòria viu Nagore Laffage. Record també a les dues noies denunciades per violacions de grup en Sanfermin i en la Fira de Màlaga. Els mitjans de comunicació i la justícia han posat en qüestió la credibilitat i la moral de tots dos. Sobreviuen, però com poden curar les ferides de la sentència pública?
La violació o la mort. Podria morir o viure sota sospita. El feminisme ha qualificat de terror sexual l'avís que rebem des de la infància. La meva àvia, que havia encès el noticiari de Telecinco, em deia amb freqüència: “Al final no podreu sortir solos de casa”. La investigadora Nerea Barjola recorda que els crims en l'Alcasse van deixar de fer acte-stop tota una generació de noies. Les feministes desenvolupem i compartim el discurs i els recursos per a defensar la nostra llibertat. Tinc clar el discurs. Però el meu cos necessita acceptar el terror per a sentir calfred.