Va néixer fa 14 anys. En el revers del seu projecte hi ha un llibre i tres discos: Edu Zelaieta va publicar en 2004 el llibre Mugaldekoak (Susa), d'on “els personatges es van convertir en persones”, ens compta Zelaieta. En un principi, Goietxe, García Etxeberria i Zelaieta van ser els encarregats de presentar els poemes musicats del llibre, i posteriorment, en 2006, van formar un disc sobre la frontera de sentir-se més viu. En 2012 van publicar el seu segon disc, Begi leku, acompanyat de diversos músics. Van ser principalment versions de cançons. La trilogia dels Galdemocionados acaba de publicar el seu tercer disc, sempre sota el segell Gaztelupeko Hotsak. A més del bateria Ander Barrenetxea, també han participat Idoia Guillena, Morau i Petti, entre altres.

Quines notícies tens, la tercera?

Edu Zelaieta: La nostra dinàmica inicial va ser més literària perquè va ser una sessió sobre el llibre, però a mesura que es va formar el grup els músics han anat imposant-se i a poc a poc hem anat entrant en una dinàmica més musical. El directe que oferim és així, s'assembla a un concert. Durant un temps, he hagut de punxar sobre Beñardo, perquè també ell ha escrit les lletres de les cançons.
Beñardo Goietxe: M'he atrevit i m'he animat, d'alguna manera, a posar-me en contrast. Però, probablement, són clares les coses que han fet ell i jo. O no? És la pregunta de sempre. Bé, hem fet un altre pas, els de Mugaldekoak mai. En qualsevol cas, Edu ha estat, és i serà la gran hilaritat de les nostres paraules.

Cal endevinar la vida.

Zelaieta: Cal donar-li sentit a la vida. És més, vivim en el segle XXI i a més de donar sentit a la vida, hem de reinventar-nos a viure. En això estem, en la construcció, tens una paraula que s'utilitza cada vegada més: construcció personal, artística, literària… La vida és un bonic repte.

La vida està marcada pels límits. Mapa peça per testimoni.

Goietxe: Es tracta d'una adaptació del poeta més volgut d'Edu, Wislawa Szymborska. Els fronterers som els límits del mapa. Aquest concepte ha estat des del principi entre nosaltres i ens defineix bé: Edu és de Vitòria, de Bera o de Bera. Raúl i jo de Bera, i ara aquest mosso de Vilafranca del Penedès. Dit amb afecte... [riures].
Xavi Pérez Bull: Sí, viu en Elizondo, després de viure en Lesaka, així que jo també soc a la frontera. Vaig néixer entre Barcelona i Tarragona, en la terra del cava. Soc un militant musical, format en grups com Inadaptats o Eina, adobat en l'escena punk. Estic tocant amb aquests amics músiques que abans no vaig tractar, m'expresso d'una altra manera, ara amb el baix. Estic content, vaig prendre terra en Bera, Beñardo és professor de basc... També soc fuster i deambulo de tant en tant amb les ovelles.
Raúl García Etxeberria: A mi se m'ha obert una porta més àmplia per a treballar en les composicions d'una manera especial. Ho hem fet entre Beñardo i jo fins ara, però aquesta vegada he fet una aportació més personal, per a obrir-me camí. Soc professor d'expressió corporal i teatre. Organitzo tallers amb nens i...; en la base faig música. En el grup Mugaldekoak, el meu treball és una branca d'això, la qual cosa li relaciono amb el dia a dia.
Zelaieta: Cadascun de nosaltres té el seu projecte. La zona fronterera no és professional, però sí natural. Cadascun està en el límit dels altres, això és molt enriquidor. Jo, a més de professor, soc escriptor. Donar-li una melodia posar una lletra és un exercici terrible, m'enriqueix. Els altres també ho fan. Si els de Mugalde traiem el quart disc, jo no seré aquí, treballaré en la construcció de ponts..."Bravo!", va fer broma.

Enemics entorn de la cançó: és un bon moment per a reconciliar-se amb els enemics?

Goietxe:Els enemics sempre estan al nostre voltant com els amics. Però la cançó diu que els enemics mai es valoren com deuen i que són necessaris, però potser tenim massa.

Naturalment, estàs parlant de la guàrdia civil.

Goietxe: Hem de deixar en pau als guàrdies civils. Com li cantem a la recerca de fongs, busquen fongs, estan empastifats amb les nostres paraules. Però a la veritat, hi ha enemics d'uns altres, alguns al nostre voltant, uns altres dins de nosaltres. Veiem als enemics fora, però els tenim dins. És entorn d'això del que parlen les lletres de la cançó.

"Tot és qüestió de poder… diu una altra peça. També en el grup? Què diu el català basc?

Xavi Bull: No, no, al contrari, no hi ha jerarquia entre nosaltres. Per descomptat, cadascun té clar el que ha de fer en el grup, quin és el seu paper, això crea una manera d'actuar per si mateix, però ningú li ho diu a ningú més, “has de fer això o l'altre”. El poder entre nosaltres és “popular”, si tenim el poder és popular, això és el que m'agrada.

La por no perdona“, dieu en una cançó. Una bona cançó.

Zelaieta: La por és universal, atrapa a totes les edats, gent de totes les cultures. En l'anterior disc també treballem aquest tema. Hem de conèixer la por i aprendre a gestionar-lo, a vegades cal mirar la por cara a cara, morir i mossegar fins a cinc.

Iker Barandiaran acaba de fer una crítica del disc en ARGIA. Té límits el Folk? -deia el titular de la cadira.

García Etxeberria: No crec que el Folk tingui límits. Però és folk el nostre? El que fem és difícil de definir. A Euskadi hi ha folk, ja que moltes referències venen d'Amèrica, melodies i lletres. Els referents de Beñardo i els dos, molts, han arribat d'allí.

“Medicament tradicional inclou cabaret, baquillón de rock, l'ànima d'Arthur Lee i l'elegància del surf”, deia Barandiaran.

Goietxe: El que ha fet el crític musical és personal, tots els periodistes tenen una comparativa diferent, però Déu... És un honor comparar-lo amb Arthur Lee, perquè ens agraden les seves cançons i el seu estil. En qualsevol cas, aquesta vegada hem anat més enllà del folk, ja que en els dos primers discos es nota una mica més el folk. Gràcies a la guitarra elèctrica de Raúl, el nou disc pren una mica més de rock. Treballem entre les línies de música folk i rock.
García Etxeberria: Xavi, per part seva, ha portat un nou ritme al disc, al qual ha posat un ritme espectacular del baix. També està en directe amb nosaltres i això acosta el disc i l'actuació. No hi ha bateria directament i es nota una mica. Jo soc un híbrid del món de la corda, toco la guitarra elèctrica i acústica –i la guitarra amb un ventilador de mà– en directe, la serra musical i l'harmònica també. Beñardo toca la guitarra acústica i també l'elèctrica, així que ens adaptem en directe...

Els estils són els que us agraden a tots els navarresos les ranxeres.

Xavi Bull: Sí, és veritat, jo les sento en la ràdio Xorroxin gairebé tots els dies.
Goietxe: Sens dubte, en aquest no, però en el segon disc vam fer una versió del meu únic camí, un clàssic tex-mex. Aquesta vegada no és un tex-mex, però sí que hi ha alguna cançó del camp. És una d'aquestes balades a la recerca de fongs, té el toc de l'acordió de Mèxic… Des de Cinc Viles o Baztan a Amèrica del Sud i Amèrica del Nord es va anar molta gent a treballar, i d'allí es va estendre a tota Navarra. Les ranxeres també han tingut una gran influència en la resta de territoris bascos.
Zelaieta: Encara que sigui navarrès per part del meu pare, no soc d'aquí. Al meu pare li encantaven les ranxeres, però això és universal. Per exemple, en alguns llocs d'Àlaba també s'escolten les ranxeres, Joselu anaiak.

Sou muntanyesos o ciutadans de la muntanya?

Zelaieta: El projecte Mugaldekoak es caracteritza pel contrast, tant en la música com en les lletres. Som fronterers, d'una manera i d'una altra, sense voler, conscient i inconscientment. Ens agraden moltes coses, moltes altres no, i fiquem coses que ens agraden en el disc. El problema és saber completar bé el còctel.
Goietxe: Fem un intercanvi musical i literari, introduïm coses del món. Tots som muntanyesos, tots tenim poc a veure amb el món rural, evidentment també som a la ciutat. Cada generació ha fet el pas al carrer en el seu moment. En el nostre es nota aquest contrast, el de la muntanya i el del carrer.

De totes maneres sou vitalistes. Hurrup! el cant l'acredita.

Zelaieta: Som moltes coses. En aquest disc hi ha més lletres rimades que en els anteriors. També hem tingut una espècie d'exercici o gimnàstica. Quant al procediment, es tracta de peces que són a la frontera, són ponts entre músiques i lletres. Al principi, la qual cosa més musicàvem era els escrits i ara al revés, li posem les lletres de la música. Sempre caminem a la frontera, d'una banda i per l'altre. Hurrup! la cançó és testimoni d'això.
Goietxe: Hem inclòs més dialectes, el de les Cinc Viles i el labortano barrejat, inclòs el dialecte d'Edu de Vitòria. Entre els límits de les paraules, el nostre és multicolor, de color marró.

Parlant de l'última cançó obrera, de la filosofia dels interrogants que vostès manegen en directe: Ha deixat la dona de treballar des del món?

Zelaieta: En el disc en general, hi ha moltes reflexions i també una tendència a utilitzar el cirto. De fet, el “mode d'interrogació” que utilitzem directament és la manera de plantejar i debanar la sessió. Tal com es planteja en la ciència com en la filosofia, nosaltres ho volem fer de la mateixa manera. La lletra d'aquesta cançó és d'un bluesman adaptat per mi, i, no obstant això, és un blues de les dones treballadores de 1928, Mississipí.
García Etxeberria: És molt difícil que aquestes paraules passin de l'anglès al basc, i que cantin bé, així que li hem donat un tractament més lliure i més ampli.
Goietxe: Podria ser un tòpic, però la seva mare, amatxi, està dedicada a les dones del caseriu i a les dones obreres d'avui dia. Hem volgut homenatjar l'estima del treball. En general, el disc està fet en aquesta línia.