D'altra banda, la relació de Schumann amb el piano també va estar plena de drama. El pare de Schumann, venedor de llibres, editor i novel·lista, va despertar en el seu fill, des de petit, una gran afició per la literatura. Però als set anys va començar a tocar el piano i el seu entorn va quedar fascinat per les seves qualitats musicals. Va decidir encaminar la seva carrera per aquí, però a la mort del seu pare, va decidir abandonar la música i estudiar dret. Als 20 anys, no obstant això, la vocació va guanyar: Va començar a rebre classes amb el professor Friedrich Wieck per a aprendre a tocar bé el piano. Vuit anys després es va casar amb Clara, la filla del professor, i Clara va ser una gran pianista concertista. Robert no ho aconseguiria.

Amb la intenció de recuperar el temps perdut, Robert Schumann va utilitzar un dispositiu mecànic per a flexibilitzar i enfortir els dits, amb la finalitat de millorar la tècnica. Si posem la mà sobre el teclat (o qualsevol altra superfície) i aixequem els dits un a un, veurem que aixequem menys el dit d'anell que els altres, per això se'n diu dit mandrós. Doncs bé, Schumann va voler augmentar la mobilitat d'aquests dits, però el que va aconseguir va ser lesionar crònicament dos dits de la mà dreta. A partir de llavors, no va ser capaç de fer actuacions públiques de piano.

Va trencar el seu somni i va treballar com a crític musical, director d'orquestra i professor de piano, però, sobretot, com a compositor, va crear peces per a piano que van ser fonamentals en la música clàssica, obres memorables que ell mai va poder interpretar en públic, que potser mai hauria compost si no s'hagués lesionat.