Tots sabem que els programes i objectius de l'Educació Primària i Secundària solen ser políticament orientats, tant en general –per exemple, quan a les matemàtiques se'ls augmenta el nombre d'hores, com si el nombre d'hores d'idioma es rebaixés; o obligant els alumnes a triar l'anglès com a primera llengua alternativa–, com en les assignatures detallades –com si la història prèvia es mantingués en silenci tot el passat, el del segle XX, al revés, a la vista, a la major i a la versió oficial. De la mateixa manera, és evident que la política està impulsant, directament o indirectament, els sistemes capitalistes dels quals depèn el món. Això és clar, per exemple, si s'analitzen les jornades de “descobriment del món laboral” dirigides a adolescents d'entre 13 i 15 anys, perquè vinculen el món laboral al model d'empresa rendible. No obstant això, en lloc d'estar políticament correcte, crec que fins ara l'administració del departament d'Educació no havia assumit clarament aquestes contaminacions.

No obstant això, el coming-out dels tecnòcrates educatius s'ha produït en una formació que he seguit recentment com a professor. Efectivament, a la multitud de professors reunits en aquella sessió, l'inspector que parlava de la paraula oficial de l'Educació Nacional ens va fer realitzar una activitat sorprenent. Ens va ensenyar en un vídeo la xerrada d'un pedagog de la Universitat de Tolosa. En aquest sentit, es va partir d'un problema de matemàtiques per a nens de 9 anys, és a dir: Si es compren dues pilotes per 2 euros, sabent que una costa 0,5 euros més que l'altra, quant costa cadascuna? La majoria de la gent, sense pensar-ho massa, contesta que la pilota costa 1,5 euros i la segona 0,5 euros, però la resposta és correcta, 1,25 i 0,75. Aquell gran pedagog no va arribar a la conclusió que en les matemàtiques sempre cal comprovar els resultats: “Amb aquest exercici els els vostres fills heu demostrat que l'home deixa que la intuïció se li imposi a la raó, s'equivoquen de camí. Com a professor, la vostra labor ha de ser, per tant, silenciar les intuïcions dels nens en les classes i desenvolupar la seva raó”.

És a dir, a través d'aquell home, l'Educació Nacional ens preguntava als alumnes que fessin retorçar a aquests robots, censurant en si mateixos les brutals “intuïcions” que podien presentar de manera natural. L'investigador, com si fos necessari per a la seva demostració una autoritat protectora, va pensar amb horror: “Aquesta conclusió no l'he inventat jo: la hi dec a un prestigiós premi Nobel en economia, el senyor Finn Erling Kydland”. Per a aquest economista ultraliberal, l'ésser humà és el principal obstacle per al funcionament harmoniós de l'economia, ja que, a diferència dels autòmats, pot tenir una actuació inesperada per a afrontar els esdeveniments.

Per tant, les “formacions” que l'Educació Nacional francesa pot proposar a través d'auditories i pedagogs oficials per al professorat de nens i joves d'entre 3 i 15 anys: a diferència del que era abans, ara se'ns ha demanat, sense pèls en la boca, que la sensibilitat, la intuïció o la capacitat d'imaginació dels nens i nenes que tenim en classe es mogui millor l'economia ultraliberal. Els professors ens havien reunit en aquella sessió, que ens va semblar vergonyosa i violenta. Més que mai, les persones adultes hem d'oferir als nens, nenes i joves d'avui, moments i eines per a expressar les seves emocions i desenvolupar la seva capacitat creativa, sobretot les persones socialment responsables de la transmissió.