Lluny, en un calaix o en un arxiu històric, hauria d'estar per a consulta aquella tradició d'esquerres caduca, que era un principi teòric dels partits obrers: segons ell cada partit havia de crear el seu propi sindicat, totalment sota el control del partit, sent el sindicat “corretja de transmissió” de “l'avantguarda” cap a la classe obrera.

Si li preguntéssim a CCOO, es posicionaria teòricament a favor de l'autonomia sindical. Però de qui soc autònom i d'Esquerra-Ezkerra (I-E) clar! No obstant això, i aquesta és la sorpresa, CCOO i I-E tenen un nexe d'unió: el partit és la “corretja de transmissió” del sindicat, no a la classe treballadora, sinó a les institucions de poder. Això ha de veure, per descomptat, amb ser molt més fort que el sindicat que el partit. El seu suport polític, el seu niu de vot, està més en el sindicat que en la societat civil.

D'altra banda, és una convicció molt compartida d'esquerres que un sindicat de classe obrera ha de pensar en tota la classe obrera a l'hora de llançar-se a qualsevol reivindicació econòmica, social, cultural, administrativa o política. Aquest és un requisit ineludible dels sindicats de classe, fins al punt que és susceptible de definició. No obstant això, sovint determinats grups de treballadors, federacions/departaments de sindicats de classe, tenen més pes i força que uns altres. I sovint les peticions d'aquestes federacions no tenen en compte si les seves reivindicacions no dificulten o fins i tot a vegades calciguen els drets d'un altre col·lectiu. D'alguna manera, s'aixeca la llei de la selva entre els grups de treballadors dins dels sindicats: es menja als més forts, es menja als altres. Perquè, aquest és el problema que tenen CCOO i el seu segrest I-E, a Navarra, com a testimonis de la seva posició a favor de la doble llista per a les oposicions de l'ensenyament públic.

Preocupant la postura de CCOO. Ofegat en el pur corporativisme, sent el seu partit un dels garants del govern navarrès, ha segrestat l'autonomia d'I-E i la utilitza com a “corretja de transmissió” per a transmetre a les institucions de poder els interessos de la majoria d'una de les seves federacions. El mer corporativisme i, tal vegada, la cerca d'un nou mapa polític..., són alguns dels articles i opinions dels mitjans de comunicació. És possible. Però cal tenir en compte també aquest altre extrem del cas, que posa de manifest el nexe d'unió entre el sindicat i el partit polític. No s'han oblidat d'aquella teoria caduca, se suposa que l'han superat, però fan el seu calc i fins i tot maldestrament la direcció de la transmissió: CCOO s'ha convertit, evidentment, en el “avantguardista” dirigent del partit pel que fa als llocs de treball en basc.