Valladolid. Tarda assolellada de setembre. Karima, Arantxa i una altra persona es trobaven amb els seus fills en la piscina pública del barri. Se sentien a gust en el camp, vestits, mentre miraven als nens jugant. De sobte, el vigilant de la piscina es va acostar a ells. “Aquí no podeu estar vestits. Si no us afegiu roba haureu d'abandonar la piscina. Si no, telefonaré a la policia”. En el camp hi havia més gent vestida, però Karima i el seu company portaven fillastre. Va ser aquesta roba la que va molestar al cuidador.

Les dones, sense inclinar el cap, van respondre que havia anomenat a la policia. Dos agents de la Policia Municipal es van acostar a Karima i al seu amic i els van sol·licitar la documentació necessària. A Arantxa no li van demanar res. Karima va qualificar la seva actitud com un fet sexista i racista, mentre que un agent de la Policia Municipal va dir: “Estàs a Espanya, noia. Si jo et digués què és el racisme...”, va respondre.

Karima i Arantxa no van callar. Es tracta d'un comunicat que es va publicar en la xarxa social Facebook. Els mitjans de comunicació van donar a conèixer la notícia i es van reunir amb el regidor d'Esports. El regidor va reconèixer que no existeix normativa que prohibeixi l'ús de roba de carrer en els camps. Però no va ordenar cap mesura contra els policies ni contra el sentinella. La coordinadora feminista de Valladolid no va mostrar solidaritat ni als sindicats ni als partits polítics que l'envoltaven.

En el marc de l'estratègia “No als rumors” de Getxo, he participat recentment en un seminari sobre islamofòbia i gènere al costat d'Hajar Samadi, de l'associació Bidaya. Acabava de tornar de Valladolid, vaig contar aquesta anècdota. Hajar tenia mil històries que contar. El més dur és el cas de Marwa El-Sherbini, una dona d'origen egipci que vivia a la ciutat alemanya de Dresden. Va denunciar els atacs verbals i les persecucions d'un home blanc. En el mateix judici aquest mateix home va apunyalar al-Sherbini en 2009.

Hajarre va denunciar que a Euskal Herria les dones que usen mocadors també solen ser discriminades a l'hora de buscar ocupació o habitatge. Les mateixes persones que creuen que el hijaba és el senyal de l'opressió de les dones musulmanes, reconeixen les violacions dels drets fonamentals de les dones musulmanes que vesteixen el mocador. Legitimen la violència assumint discursos que promouen l'odi. La islamofòbia de gènere és una violència xenòfoba (a pesar que les dones siguin autòctones, perquè l'Islam es veu com una cosa aliena), però també sexista. “La societat utilitza a les dones musulmanes com a armes llancívoles contra l'Islam”, explica la youtuber Ramia Chaoui en un vídeo sobre les prohibicions del burkini.

La islamofòbia de gènere l'associem amb grups d'extrema dreta, però en els moviments d'esquerra també apareix amb formes més suaus. Hajar Samadi va analitzar durant el seu discurs els discursos d'odi i els casos de discriminació, però la primera persona que va parlar en la conversa, un home blanc, li va retreure haver contat la història del profeta Muhammad en dos minuts: “No m'agraden els llibres sagrats ni els sants”. Posteriorment, un altre blanc va reclamar la necessitat de visibilitzar a immigrants i refugiats ateus. A partir d'aquí, no aprofundim en les estratègies contra la islamofòbia; es va discutir la compatibilitat entre l'Islam i l'Estat laic, sempre des de la nostra perspectiva etnocèntrica.

Recordo les paraules de Brigitte Vasallo: “Si quan parlem d'atacs islamófobos ens perdem en les discussions, en lloc de fer-ho a favor dels afectats, ens convertim en part de l'atac”.