El president català, Carles Puigdemont, ha dit des de l'exili de Brussel·les: “Més enllà de la independència, és possible un altre tipus de relació amb Espanya”. La consellera d'Educació de la Generalitat, Clara Ponsatí, també parla des d'allí: “El Govern català no estava prou preparat per a donar un seguiment polític als resultats de l'1 d'octubre”. Fa mal l'alegria dels portaveus de pp, PSOE i Ciutadans.

Els bascos que van estar a Barcelona el dia del referèndum van tornar admirats per l'ambient entorn dels col·legis electorals. El valor. La seva força. La il·lusió. Fins a la innocència havia estat al·ludida per algú, una meravellosa innocència. La gent veia el seu somni a mà, molt a l'abast de la mà.

El portaveu d'ERC, Sergi Sabrià, ha fet un comentari al seu company de partit Ponsatí: “El Govern de Catalunya no estava preparat per a fer front a la violència il·limitada d'un Estat autoritari”. La innocència legítima del ciutadà és imperdonable en el líder polític.

Rajoy estava derrotat en la nit de l'1 d'octubre. La màquina de la independència corria, capaç de superar tots els obstacles. Els independentistes complien fil per randa el pla elaborat pels seus enginyers. La desagradable resposta de l'Estat demostrava la seva impotència. La llenya, escampada per la policia espanyola entre els votants pacífics, es preparava per a reforçar el procés.

Quan es va enfonsar el procés? Probablement el 2 d'octubre. Des de llavors, la majoria de les decisions independentistes semblen ser fruit d'una lectura errònia de la situació. Els rivals no han fallat de la mateixa manera en la primera jornada de la Lliga Endesa.

Crec que la fugida de les empreses ha estat tan eficaç com la dels policies. Des del matí fins a la nit, el ciutadà del carrer s'ha trobat amb la realitat de manera extrema. La independència no és gratuïta. Té el seu cost. Esquena. En la butxaca. El camí cap a la llibertat no està adornat de flors, sinó de dolor. De pedra. Sasiz. Última punyalada, aplicació de l'article 155: els catalans no sols s'han quedat sense nou benefici, sinó que també estan en perill de perdre els anteriors.

Podien continuar tirant de la corda de la resistència pacífica. Defensar al carrer el nou estat reivindicat. No han volgut trencar aquest camí. Covardia? La decisió presa, a elecció, després del mesurament de les forces d'un mateix. No hi havia tanta gent disposada a vessar sang, suor i llàgrimes.

“El retorn de la normalització”. Aquest és el lema de Mariano Rajoy des que ha segrestat les competències de la Generalitat. Sembla que una gran part dels ciutadans de Catalunya somien amb això: la mort d'aquests anys de bogeria. Què prevaldrà, empipament o cansament? El 21 de desembre sabrem qui s'ha equivocat. No tindria sentit ser el resultat del procés i veure a Inés Arrimadas com a presidenta de Catalunya.