El segon concert del cicle d'abonament de l'Orquestra Simfònica d'Euskadi no ha estat una sessió ordinària. En l'escenari es van acumular moltes qualitats i sentiments que van convertir en una trobada inoblidable. D'una banda, un potent programa, que després comentaré, compost de dues obres precioses; i, per un altre, un solista de raça que sent la música i el seu instrument d'una manera terrible i que transmet aquest sentiment al públic. El pianista bilbaí Joaquín Achúcarro va complir l'1 de novembre 85 anys sobre l'escenari, igual que els grans artistes, i en plena forma.

Maurice Ravel va dedicar el Concert per a piano i orquestra per a mà esquerra al pianista austríac Paul Wittgenstein en Re Major, ja que aquest músic (germà del filòsof Ludwig Wittgenstein) va perdre el braç dret I. Durant la Guerra Mundial. És una obra bella, d'un sol moviment, en la qual les textures orquestrals i la diversitat de matisos són molt importants. Malgrat les dificultats, Achúcarro va donar una lliçó. Va saber adaptar la seva tècnica actual per a fer una versió elegant, menys perfecta, però realment suggeridora. Com a bis va regalar un Nokturno de Chopin, molt intimista, delicat i sentit.

En la segona part del programa, l'Orquestra d'Euskadi i el nou director titular, Robert Treviño, van oferir una gran obra: Dmitri Xostakovich 11° Simfonia en sol menor op. 103; any 1905. Aquesta immensa simfonia evoca el sagnant diumenge de 1905 a Rússia, amb un estil programàtic. Les quatre parts de l'obra (Plaza del Palau d'Hivern, 9 de gener, Memòria Eterna i Tocsin –senyal d'alarma–) van aparèixer dibuixades amb passió. Aquest Schostakovich va ser un bon pretext per a veure la identitat del director Treviño. És molt jove, té només 34 anys, però és un director extern, que dona tot en les interpretacions, que es fica de ple en la partitura. Va connectar amb el públic i potser aquesta connexió és el que l'Orquestra d'Euskadi necessita en aquests moments. Bona sort!