El sociòleg i economista Jean-Louis Rocca (1957) és professor en la facultat Sciences Po (ciències polítiques) de París, impartit durant set anys en la Universitat Tsinghua de Pequín i té escrits sobre la societat i la política xineses. En aquests moments, les seves recerques se centren en “Les classes mitjanes de la Xina: la narració social i el debat sobre la democratització”.

Rocca, que també domina el xinès, ha publicat aquest any dos articles sucosos en Le Monde Diplomatique, l'últim en vespres de l'assemblea del Partit Comunista Xinès: “Però què vol Xi Jinping?”. En ell ens proposa aparcar els clixés que s'han obert sobre la Xina i analitzar el que allí succeeix des del punt de vista de les generacions, és a dir, de les característiques de la generació que avui té a les seves mans el poder econòmic i polític. Les següents línies pretenen resumir la de Rocca.

Per què l'anàlisi de les generacions? “Igual que socialitzar en una classe social modela a una persona –com en la marxa a peu en el comportament polític–, el fet de pertànyer a una generació que ha tingut les mateixes experiències ajuda a ser una persona d'un mode. En aquest cas és exemplar el cas de l'elit xinesa. En tots els àmbits, en l'economia, en l'art, en l'acadèmia i, per descomptat, en la política, una generació molt especial té avui a les seves mans els dirigents del poder, com demostra la trajectòria del lehendakari Xi Jinping”.

El nen privilegiat, nascut en 1953 en una família d'alts quadres del Partit Comunista, va ser severament castigat al costat de la seva família en la Revolució Cultural dels anys 1966-1971. Des del cel fins a l'infern, d'un moment a un altre, són molts els traumes de la infància de Xi Jinping. No obstant això, tan aviat com la tempesta es va calmar, va poder anar a la universitat, per a després començar a fer carrera política en el Partit... fins al cim.

La majoria de les persones d'elit que avui viatgen a la Xina al voltant dels 60-70 anys, porten en el seu cos i la seva ànima les cicatrius deixades per aquells temps convulsos, sobretot els fills de la primera generació de revolucionaris, creient que el dret a ser dirigents de la Xina els correspon des del bressol perquè han nascut vermells.

El valor més benvolgut per aquesta generació és l'estabilitat. Per haver estudiat en educació, però sobretot per haver-los tingut en la seva pell en la Revolució Cultural, no hi ha res que els preocupi més que els enfrontaments polítics. Per això, la modernització de la Xina necessita una elit moderna, racional i... autoritària.

La segona característica és que es necessita la modernització per a recuperar la seva glòria a la Xina. Modernització amb un objectiu nacionalista. En aquest cas, com en l'obsessió de l'ordre, aquesta elit dona continuïtat al camí marcat per les principals autoritats xineses durant tot el segle XX. Volen tornar a situar a la Xina en el centre del món. Encara que aquest etnocentrisme comporta un greu problema actual de la Xina: el gran desconeixement del que ocorre a l'estranger.

Un altre valor central: les xarxes d'amics, els grups, per a sobreviure en un món inestable i perillós. En el cas de Xi Jinping, ha arribat a Lehendakaritza amb una xarxa d'amics i col·laboradors organitzada a l'inici de la seva carrera a les províncies de Fujian i Zhejiang.

Un poderós comandament necessita rostre

Des dels anys 90, les elits s'han internacionalitzat cada vegada més: els seus valors són cada vegada més els de les elits internacionals, tenen diners i béns a l'estranger, envien als nens als Estats Units o Europa a estudiar i a viure. De moment, això no ha entrat en contradicció amb el model tecnòcrata del Partit Comunista, però, fins quan seran un jou per a les elits seguir l'agenda del capital internacional i la lleialtat a la Xina?

La lluita contra la corrupció s'ha convertit en una arma essencial per a reivindicar l'arrel nacional enmig d'aquestes contradiccions, per a mantenir a les elits dins de la barrera. En un esquema en el qual no es distingeix ser representant del partit, alt funcionari de l'Estat i home de negocis, s'imposa a tots la lleialtat al poble i al partit. La lluita contra la corrupció és, sens dubte, una bona eina per a destruir a l'adversari polític. Però també hi ha una eina de control per a, per sobre de tot, posar lleialtat a l'equip.

L'elit xinesa accepta les protestes dels grups i persones afectades per la modernització, sempre que les queixes es limitin a problemes concrets dins de la casa, sense qüestionar el règim. En molts racons de la Xina, com els voltants dels pobles i fàbriques que sofreixen la contaminació, les protestes s'han convertit en habituals, perquè es tanquin aquestes olors, per a exigir pujades de sou... per a defensar interessos. Les autoritats tenen maneres de negociar amb elles. No obstant això, si es volen organitzar sindicats o associacions entorn d'aquests interessos, la repressió no té pietat. Si parlem d'una dissidència diferent, d'una dissidència política que vol posar en qüestió l'elit xinesa i tot el sistema: això significa ser expulsat del cos social.

En aquest quadre general, el paper de Xi Jinping es veu molt lluny de la imatge que la premsa occidental ha fet d'ell. L'enfortiment del poder central i el control ideològic, l'èmfasi en el lideratge que li correspon al secretari general del partit, l'opressió més dura dels dissidents, i tot això no confirma l'existència d'un poder personal i viceversa, posa de manifest el consens entre les elits. En el fons, l'estabilitat social i política necessita enfortir la lleialtat al partit i cal posar un rostre a aquest. Avui dia aquest rostre és Xi Jinping, però pot ser que hi hagi un altre, sempre que sigui del mateix estil i característiques. Per què una cara i no un col·lectiu? Sens dubte perquè creuen que l'època té la seva angoixa i perquè els nens dels revolucionaris han arribat a l'edat de prendre el poder, és fonamental recuperar les virtuts de l'esperit de la revolució. Davant la idea que l'anterior secretari general, Hu Jintao, s'ha mostrat massa tou durant el seu mandat, han volgut insistir en el poderós comandament que necessita la Xina.

“Per a ser amo i senyor, diu Rocca, Xi Jinping hauria de tenir una línia de projecte o pensament a l'altura dels quals tenien Mao Zedong o Deng Xiaoping.no té. Les seves polítiques no trenquen amb les del passat, ni en la lluita contra la corrupció, ni en l'intent d'enfortir la força de la Xina, ni en la lluita contra la pobresa i les desigualtats”. En la reunió del Partit Comunista de 2022 es veurà si la tercera generació ha agafat força fins llavors.