Hi ha països que aconsegueixen els dos requisits de manera parcial o que aconsegueixen un en el seu conjunt, donant o no un pas endavant en l'altre. Així, alguns estats tenen reconeixement internacional i ho tenen en un grau important. Per exemple, l'Estat palestí compta amb el reconeixement de 130 països i és membre observador de l'Assemblea de l'ONU. La República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) compta amb desenes de reconeixements internacionals, però igual que Palestina, de facto no és independent.

Els països de facto independents necessiten el suport d'una potència internacional per a fer front a l'aïllament econòmic i assegurar el monopoli de la violència. La República Turca de Xipre del Nord no seria viable sense el suport de Turquia, com tampoc ho seria la República de l'Alt Karabakh (Alt Karabakh) sense Armènia, Kosovo sense Occident o Transnístria, Abkhàzia, Ossètia del Sud i Donbass sense Rússia. Però Catalunya no es pot equiparar a tots aquests països, entre altres, està en el cor de l'Imperi Occidental i és rica, per la qual cosa no està disposada a avançar una veritable secessió unilateral sense una estranya papà/mamà, sense monopoli de la violència i sense reconeixement internacional. El que Catalunya ha posat en marxa és una estratègia innovadora: pressionar a l'Estat d'origen perquè se sent de manera pacífica i democràtica a negociar el reconeixement del dret a l'autodeterminació i la seva execució.

La geopolítica és un dels punts febles de Catalunya. Els projectes i els desitjos de fragmentació de l'URSS i Iugoslàvia eren molts des de fa anys, no cal ser ràpid per a distingir entre la praxi i el llenguatge diplomàtic. Abans del referèndum d'Eslovènia es venien armes des de l'oest a Eslovènia i Croàcia i el congrés estatunidenc va aprovar una llei per a denegar finançament a Iugoslàvia i finançar exclusivament a les repúbliques. D'altra banda, Occident mai va acceptar l'ocupació soviètica dels països del Bàltic i, per exemple, en 1983, el Parlament Europeu va aprovar una moció en la qual denunciava l'ocupació i advocava per restaurar la independència dels països del Bàltic.

Occident veu la secessió unilateral de Catalunya com un perillós precedent a casa i a l'estranger. Per exemple, com podrien la UE i l'OTAN defensar la secessió unilateral catalana i condemnar a la de Crimea? A Crimea, en la dècada de 1990, es van celebrar dos referèndums per a reclamar sobirania, a canvi que Kíev segrestés l'autonomia, tallés l'electricitat i destituís el president. En 2014 es va repetir l'escenari i en un tercer referèndum, el 83,1% del cens electoral va avalar la secessió. Al mig va haver-hi un cop d'estat a Kíev, i Crimea ha tingut el suport d'un exèrcit i un estat fort, el de Rússia.

Catalunya només té un camí per a augmentar la pressió sobre Espanya. Acaba la propaganda de la independència de baix cost. Per a obligar a Espanya a negociar ha de sofrir la imatge d'Occident amb aquest conflicte. Prova d'això és que les declaracions de Putin han posat sobre la taula una doble moral en aquest assumpte. La pressió continuarà augmentant si la declaració unilateral d'independència es combina amb un gegantesc exercici de desobediència civil que durarà un mes, la qual cosa generarà costos econòmics i personals.