M'encanta aquest treball des que el vaig veure per primera vegada. No és potser el millor, no és probablement el que millor resumeix la trajectòria de l'artista, però aquest és el meu favorit, i a la seva manera mostra una de les principals preocupacions estètiques de l'artista: que l'espectador s'endinsi en l'espai perquè pugui viure físicament l'obra d'art, no sols a nivell conceptual, sinó introduint el cos de l'espectador en el mateix espai.

Encara que no sigui una simple retrospectiva, el Museu Guggenheim Bilbao ha ofert aquest mateix any una exposició individual que l'artista assumeix com a pròpia transformant el propi espai de la sala d'exposicions, aconseguint un començament i un final, negant en part la idea de trajectòria o desenvolupament artístic, com si en crear sempre partissis de zero, i, no obstant això, subratllant la coherència i connexió entre les obres realitzades durant 30 anys de marxa.

Al fil d'aquesta exposició, el propi artista ha dit: “El que m'ha interessat des del principi és una idea poc treballada, o almenys una idea molt estranya en el món de l'escultura, la idea del paisatge. En llevar les coses del pedestal, els elements comparteixen el teu mateix espai. Llavors aquí es crea un espai. Vostè participa en aquest espai, els objectes participen en ell, i això és ideològic. Es crea un efecte paisatgístic. Però no sols a nivell d'imatge, sinó també en la manera de viure aquest entorn”.

La seva funció és crear nous espais a l'ésser humà, com una norma que s'ha imposat a si mateix. També això: l'emoció ha d'estar en l'espectador, no en el treball. Mira aquests dos llits que no són llits, fa venir ganes de viure aquí.

Pello Irazu Mendizabal (Andoain, 26 d'octubre de 1963) està treballant molt, creant espais habitables.