Per a començar, ens ha convertit en testimoni d'una d'aquestes bretxes històriques que potser només s'obren una vegada cada cinquanta anys; aquest moment commovedor que un territori avança i accelera a vegades en el camí de sortir de la dependència no el tenim a veure tan de prop amb una bulta, i així Catalunya s'ha convertit en un model pròxim, de les nostres inèrcies o traïcions, en un camí fals que ens ha fet fugir dels nostres projectes perduts.

D'altra banda, Catalunya ha demostrat que aquest sistema d'estats imperialistes que van organitzar el món per cordill és un sistema caduc, que és qüestió de temps, que potser nosaltres no, però que els nostres fills sí, veuran el món de les noves estructures que encara es pot endevinar.

Després ens ha tret de l'eternitat enèsima, que no és poc.

No hi ha hagut dia en les últimes tres setmanes, en les quals no he sentit emoció en despertar de cara als esdeveniments de l'est, unes vegades per a bé, unes altres per a mal.

Tots els matins hem comentat alguns detalls mandrosos en beure el cafè, ens hem alimentat de delicioses rivalitats de paraules plenes de discursos estètics i vols lírics i repliques humoristes, de desastres que coneixem des de fa molt temps, i d'expulsar als vells fantasmes dels seus propis cilis… Ens han fet somriure i desconcertar-nos d'una banda i per un altre, amb tots els intents i les mesures d'ofegar-se.

Ens ha sorprès, per exemple, el concepte rígid de “Espanya” surrealista i incomprensible per a les persones com jo, que uneix irracionalment diferents fronts per sobre de totes les diferències.

Ens ha aprofitat, perquè hem augmentat el nivell de comprensió del català a diferència del que hem fet fins ara. Les paperasses vingudes de Perpinya ens han fet somiar. Hem escoltat de grat a Carles Puigdemont, que ha tingut un gran nivell de francès. A la gent d'Hegoalde els ha donat l'oportunitat d'assaborir el delit dels esquellots.

Els fets ens han convertit en un @cat, #cat eta.cat en un platí en la xarxa –evidentment, no parlo de gats–, la nostra línia de temps ha consolidat els temes, ha posat en foc els serveis de notificació, ha afegit desenes de fonts als nostres agregadors de flux.

Per sobre de tot, ens ha recordat a tots els pobles d'Europa minoritaris, com els catalans, que quan el soroll de les botes creix, l'hora de llevar-se els chapines ha arribat, sense desesperar-se.

Per això, gràcies a tot: haurem de comptar als nostres nens i als nostres mascles!

Personalment –i menys si fos català–, no voldria tornar a la “vida eterna” Des que els catalans van deixar de portar la vida eterna, perquè ells i molts de nosaltres ens hem sentit més vius que mai i, una vegada assaborit això, reavivant l'esperança, el retorn a l'eternitat fa olor. Encara que és difícil canviar, ens costaria molt més tornar a l'anterior. n