Han passat dos mesos. Com està Barcelona després dels atemptats del 17 d'agost?

Estem en contacte amb la comunitat musulmana i amb associacions que treballen en la lluita contra la discriminació, i fins ara no hem tingut notícies de les agressions que s'han produït.

A l'Ajuntament de Barcelona heu treballat molt per la convivència. Com ha afectat l'atemptat?

Abans de res treball de sensibilització, és molt difícil mesurar l'abast dels resultats. Però, sens dubte, el treball que hem realitzat durant aquests anys ha permès que la resposta a l'atemptat es difereixi, en bona part, dels esdeveniments d'altres ciutats que hem vist a Europa. Per exemple, la comunitat musulmana va organitzar una gran manifestació pocs dies després dels atemptats, en la qual es van congregar desenes de milers de persones. El més important és que, més enllà de la comunitat musulmana, es va afegir molta gent a aquesta cita, que va ser una magnífica foto de la convivència. Pensa que ara tenim al voltant de 2.000 persones formades contra la discriminació. No obstant això, i a pesar que la resposta ha estat bona, encara queda molta feina per fer contra la llavor de la islamofòbia.

Hi ha molta desinformació sobre l'islam?

L'Islam no és només una norma religiosa, i això molta gent no ho coneix. La gent simplement uneix a l'Islam amb el Ramadà. Per tant, existeix una mirada desenfocada sobre aquesta religió en la qual es multipliquen els estereotips negatius sense comprendre les complexitats que tenen totes les religions en general i l'Islam en particular.

L'estigma de l'Islam està arrelat. Més encara la de les dones musulmanes?

La islamofòbia del gènere és una excusa. Jo diria que la majoria dels quals defensen el discurs a favor dels drets de les dones musulmanes l'utilitzen únicament com a mitjà d'atac a l'Islam. I, al mateix temps, la islamofòbia del gènere mostra el seu arrelament: s'utilitza en moltes ocasions a través de partits d'esquerres, tant feministes com laïcistes. Fa l'efecte que qualsevol persona pot parlar de dones musulmanes sense parlar amb elles.

Després dels atemptats, l'Ajuntament de Barcelona ja va preparar un acte d'homenatge a les víctimes. En lloc d'organitzar una missa, vau celebrar un acte en favor de la llibertat religiosa. Per què?

Els Mossos d 'Esquadra ens van enviar la llista de víctimes mortes i ferides, i a la vista dels orígens, era evident que hi havia gent de diferents sensibilitats i religions. Per tant, des del principi vam veure que aquell homenatge havia de ser el més plural possible. Després de l'atemptat el nostre repte era aconseguir la màxima solidaritat possible en la diversitat.

Sovint es veu amb mals ulls la diversitat religiosa. Vostès estan treballant en aquesta direcció.

Els partits d'esquerres sovint confonen el laïcisme amb el laïcisme. Aquest és el problema. Segons el laïcisme, ha d'haver-hi una secularització entre les institucions polítiques i les creences religioses de convicció. Però això no vol dir que no es puguin protegir els drets fonamentals de la llibertat religiosa. Per tant, creiem que les institucions no han de promoure la religió, però és la nostra responsabilitat que els ciutadans creients puguin fer realitat les seves creences de manera lliure. Com Barcelona és una ciutat a favor dels drets, cal protegir tots els drets, també el de la llibertat religiosa.

En relació amb l'atemptat, es va produir un ampli debat sobre el perfil dels agressors. Creu vostè que van ser víctimes?

Qualsevol persona que decideixi immolar-se és víctima, encara que sigui de la neteja del seu cervell. El que passa és que em resulta difícil victimitzar a qui decideix matar als altres. Em costa afirmar fermament que els terroristes del 17 d'agost eren víctimes. Però el que és clar és que la responsabilitat és de tots: de les institucions i dels ciutadans, dels autòctons i dels musulmans.

No obstant això, el perfil dels autors dels atemptats de Barcelona era molt diferent del dels atemptats d'Europa. Com es pot entendre?

Una de les característiques que normalment incita a fer una cosa així és que els joves han sofert l'exclusió. En aquest cas el seu entorn va deixar clar que estaven integrats. Per tant, jo tinc dues teories: o l'entorn s'equivoca i aquests joves no estaven integrats, o nosaltres estem equivocats pel que fa a les característiques d'inclusió. I m'atreviré a dir que em sento més prop de la segona lectura. És a dir, la marginació, l'amistat catalana, els bons resultats a l'escola i l'excel·lent llengua de la qual es parla arriba més enllà. Per tant, és imprescindible abandonar la inclusió i començar a parlar d'un sentiment d'adequació per a no repetir aquest tipus d'esdeveniments.