Em vaig detenir en el semàfor vermell. Vaig mirar cap a la dreta i vaig veure a un grup d'atletisme entrenant: abans, com a corredor professional, amb ulleres de sol, pantalons curts i samarreta permeable, envoltat de dos o tres nois. Per darrere, a diversos metres, dues noies. Vaig observar de dalt a baix a les dues noies, somrient i a mig peu.

La meva primera reflexió va ser tractar de detectar el motiu d'aquest comportament, tenint en compte que era evident que aquestes noies no tenen menys capacitat física que els nois del grup, i la meva primera conclusió és que aquestes noies estaven fent el que s'espera d'elles en interioritzar els estereotips socials.

Escoltem una vegada i una altra que el model mixt d'educar en igualtat és adequat, també en l'esport. En aquest sentit, Jon Torner acaba de publicar un article en ARGIA. Jo mateix em vaig pronunciar sobre les dades, defensant la importància que, si no hi ha igualtat, els nens i nenes participin per separat, i que les dones realitzin un procés d'apoderament corporal en l'esport. Ho veig clarament en els esports col·lectius que practiquen la majoria dels nens i nenes, i reconec la conveniència de la participació de tots dos sexes en les altres activitats esportives sempre que es garanteixi la coeducació. En el mateix article, Itsaso Nabaskues aporta altres exemples de “oci” que no són aquests “esports típics” en l'esport escolar i que els nens i nenes practiquen junts, com l'hoquei sobre gel o l'atletisme.

En definitiva, no és la mateixa activitat la que és adequada o inadequada, sinó la manera en la qual es realitza. És cert que els esports més valorats en la societat han estat tradicionalment l'àmbit dels homes i, en conseqüència, els homes han estat els que més oportunitats han tingut per a adquirir coneixements i destreses en aquest camp. Això ha influït en la interacció entre nois i noies, i tal com es deia en el citat article, les nenes mostren menys protagonisme i menys actituds d'iniciativa. Però l'àmbit esportiu és un mirall de la societat i les diferències socials es reflecteixen en l'àmbit esportiu, en alguns casos, més subtils en uns altres.

Per tant, no podem pensar que per a promoure la igualtat n'hi ha prou amb canviar l'oferta; el problema és estructural, i així cal donar-li la resposta. Estic convençut que les integrants dels equips femenins que s'estan formant avui per a córrer, abans de viure el procés d'apoderament, em donarien la mateixa resposta que les dues noies que van passar pel semàfor sobre l'experiència d'entrenar amb nois.