Va haver-hi un temps en què un discurs no era més que una sèrie de paraules que algú llançava en públic, més o menys maldestres, o més elegants, com un sermó, amb oratòria i retòrica, entre altres.

Ara també s'han estès un altre tipus de discursos, que m'interessen aquí: les opinions més o menys organitzades que tenim sobre un tema determinat, les que hem de reivindicar quan convé.

Sobre el basc, per exemple.

Ens sembla que fa falta un discurs per a mostrar opinions i actituds sobre el basc, i sobretot, per a materialitzar estratègies a favor del basc.

Els parlants construïm discursos sobre les nostres pròpies llengües i les dels altres, en general comparant la nostra en el mirall d'altres llengües. A causa de la diversitat lingüística, és difícil imaginar una situació possible en la qual els parlants viuen sense reflexionar sobre la seva pròpia llengua, sense tenir ni idea de cap altra.

D'altra banda, és evident qui, on i quan, té més necessitat d'un o més discursos a favor de la seva llengua: com més segur és que els parlants amb la seva llengua –com més segur sigui que puguin utilitzar-la per a tot–, més petit és la necessitat dels discursos.

Els euskaldunes, a causa de la gran necessitat de protecció del basc, solem caminar amb discursos maculats, gairebé sempre en contra del vent de les llengües poderoses del nostre entorn, mostrant la feblesa vermella que arrosseguem com a parlants.

Els discursos, sovint, reflecteixen les nostres febleses, denuncien. Així ocorre, per exemple, quan els diem als joves que parlin en basc, que no perdin el basc, que si no, es perd el basc: sense dir que el basc necessita als euskaldunes, i no nosaltres al basc. Realitat invertida: hem de jugar en contra –els parlants a favor de la llengua–, on el normal, el natural, és que els parlants usin l'idioma com una mera eina al seu favor.

Per això em preocupen els discursos per a defensar la llengua, perquè, encara que siguin necessaris, aquests discursos poden, sense saber-ho, oposar-se al que vulguem.

Per això prefereixo els discursos que reivindiquen la voluntat dels parlants –“vull viure en basc”– que els que personifiquen el basc –perquè molts dels quals diuen que estimen el basc són exagerats després per l'ús concret del basc–. Prefereixo les reivindicacions que sorgeixen amb força davant una situació determinada, a les reivindicacions abstractes del llenguatge.

Preferim discursos petits, variats i flexibles, que tinguin en compte les condicions del moment i del lloc per a fer front a la situació a cada moment i en cada lloc, a un discurs únic, gegant i rígid.

I prefereixo iniciatives senzilles i eficaces que es dirigeixin a transformar la realitat sense grans discursos, que sense necessitat de justificar l'ús de la llengua, la posin directament en la dansa, on sigui necessari. En la nostra boca.

Inma Errea és la cap del servei de basc de l'Ajuntament de Pamplona