Fi d'estiu. Acaba de sortir la pel·lícula de Robin Campillo 120 battements parell minute (120 batecs per minut) en totes les sales de cinema de l'Estat francès. El cineasta, militant del moviment, proposa un retrat commovedor, penetrant i indigne de l'associació Act Up-Paris, que a la fi del segle passat lluitava contra la sida, la Síndrome d'Immunitat Adquirida. Davant l'enorme èxit que cull la pel·lícula, han començat a aixecar unes veus per a recordar que avui dia els mateixos que enalteixen el moviment Act Up-Paris tenien als seus militants en la dècada dels 90, perquè, al costat de la sida, defensaven a homosexuals, drogoaddictes, prostitutes, presos… És a dir, els poderosos pretenien conservar-los i explotar els laboratoris. El carrer era l'escenari de l'Act Up-Paris. A través d'accions simbòliques, feien visible l'invisible.
La realitat és al carrer, no en els informes de les administracions o en les taules Excel dels funcionaris (com jo). Karrika versus burocràcia és més actual que mai
Mediats d'estiu. Aquest mateix cap de setmana, Joseba Álvarez escrivia sobre les mobilitzacions contra el turisme, que als transeünts els acusen de "fer malament" les coses des de les seves oficines als quals fan "bé" les coses. La realitat és al carrer, no en els informes de les administracions o en les taules Excel dels funcionaris (com jo). Karrika versus burocràcia és més actual que mai. Si les coses haguessin estat tan mal fetes al carrer, tants càrrecs no haurien sortit a justificar les seves polítiques. El mateix Max Brisson, president del comitè de turisme de Pirineus Atlàntics, ha volgut defensar-se davant la premsa a causa d'una desena de matalassos que ha vist pels carrers. El treball del carrer ha tingut, almenys, la virtut de donar la discussió sobre la taula. I d'una agenda polític-mediàtica a un canvi, no és més que una qüestió d'intensitat de la lluita.
Començament de l'estiu. Es presenten les dades de l'ús del carrer d'idiomes. En el cas del País Basc Nord es registra l'índex més baix mai mesurat. Ha canviat l'ocupació del carrer (gentrificació, privatització de l'espai públic) i empitjora la situació sociolingüística (la generació sacrificada se situa en la meitat de la piràmide d'edat, la transmissió familiar s'ha interromput gairebé, el basc escolar no té la mateixa espontaneïtat que el basc de casa). Però això no lleva que la situació sigui preocupant. La següent batalla girarà entorn de l'ús del basc. I això també s'ha d'emportar en gran part pel carrer.
L'estiu ha acabat. És entrar, però les raons per a sortir al carrer no són escasses: en defensa dels immigrants, en contra de la reforma laboral, a favor del basc o per a portar a París el tema dels presos bascos. Els batecs del carrer s'escoltaran des del Col·legi Públic que s'està estructurant fins als ministeris de la plaça de Beauvau a París. Qui deia que no estava governat pel carrer?