Va ser un dia d'estiu que està a punt d'acabar. Passava el dia a Guernica. Al costat de mi hi havia un jove passejant i vam veure en la plaça del centre del poble un monument dedicat a Joxemari Iparragirre, un d'aquests retrats escultòrics de bronze. “Per descomptat –vaig dir–, Guernica ha d'expressar el seu agraïment a la urretxuarra”. Em va semblar que no ho comprenia, i vaig afegir: “Perquè va escriure l'Arbre de Guernica li va donar fama al poble”. I llavors em vaig adonar que no tenia molta idea ni qui va ser Iparragirre, ni què diu la cançó Gernikako Arbola, ni res…
M'agradaria atribuir aquesta ignorància a la distracció d'un jove ingenu, però era el que havia après en el model D, que havia obtingut bones notes i tenia curiositat, per la qual cosa és de suposar que tots els que van aprendre amb ell sabrien igual o menys d'aquestes matèries. Em vaig posar a recordar: jo vaig aprendre en castellà, al carrer també hi havia ambient castellà i, no obstant això, no em recordo com, cantaria sense molt de problema els començaments de les cançons més famoses d'Iparragirre: “En la Joventut”, “Civillak esan”, “Ume eder bat”, “Zugana Manuela”, “Trapu zaharrak”, “Heus aquí que són”… No perquè jo era especialment amant de la cançó: per alguna part estava en l'ambient, o els sentiríem en la ràdio, o no ho sé.
No es tracta d'Iparragirre. No importava que enviés la seva guitarra al cul d'un gos. El problema és que, al meu entendre, en les últimes dècades l'escola ha ensenyat basca en gran part d'Euskal Herria; que l'escola també ha ensenyat basca, sí, però que s'ha deixat de costat, en gran manera, la transmissió de la cultura basca; ens hem preocupat que les noves generacions poguessin ser euskaldunes (quin tipus d'euskaldunes, és una altra cosa, i d'això també cal reflexionar i queixar-se), però (gairebé) a ningú se li ha ocorregut, no sols a ser basc, sinó també euskaltzale.
No soc expert en temes educatius. No sé exactament el que diuen els currículums que s'han donat en aquests anys, ni com es tracten aquests temes a les escoles públiques, ikastoles o cristianes. Pensant-ho més profundament, jo li he tirat la culpa a l'escola, però potser és la de tota la societat: la dels mitjans de comunicació, les institucions, les col·lectivitats i els grups populars i la dels savis com jo.
En qualsevol cas, em sembla que l'amor popular (si se'm perdona la paraula cursiva), la falta de conrear la identitat i la identitat, té a veure amb el descens que hem constatat en l'ús de la llengua, amb la falta d'inclinació que sentim entre nens i joves, amb el sentiment de frustració que també tenim els adults.
El cant del glu-glu glu glu glu glu glu ens evocarà no l'elogi de la vida, sinó l'últim sospir d'un bussejador.