la Xina, el miracle quotidià de mil milions de persones dels últims vuitanta anys, Maorena i Zhou Enlai, el poble que va recórrer 7.000 quilòmetres –van ser 80.000, a penes van arribar 10.000–, aquesta mescla de Confucio i Lenin i de quatre mil anys d'història, la petita i gegantesca Xina, s'ha convertit en la major transformació del nostre temps en un llibre “semblant” a Beatriz Chivite Ezkieta (Iruñea, 1991). Oblida't que el món no és més que l'amargor, el salat, l'amargor i el dolç de sempre. El fum de Pequín aporta el seu cinquè sabor.

El fum de Pequín és el vapor industrial del país en el qual la degradació ambiental és més crua, però també la cortina de seda de seda de la poesia: “Tallant un tros de llimona/ el recordo,/ tombat al balcó/ un gintoni a la mà/ i un llibre en la cara”.

El fum de Pequín no és la tesi més enginyosa que he llegit enguany, no és el testimoniatge poètic més esquinçador que m'ha arribat l'última vegada. El fum de Pequín no és una lectura impetuosa que m'ha impedit dormir tota la nit. El fum de Pequín és el llibre més fresc, suggeridor, interessant que he llegit fa temps. I té una altra virtut que és molt carnada: entretinguda.

En aquest llibre escrit per Beatriz Chivite durant el curs passat a la Xina, no sols es recullen els comptes d'allí. Supera als conceptes d'aquí i d'allà, als conceptes incerts: “Vells homes de samarreta blanca sense mànigues/ ventres xopats de suor, cap a on miren aquests ulls aguts?/ Als passos del temps/ i a les migdiades del migdia?/ Al sol de les sis del llac Houhai/ o als canvis de la Xina?/ A les metamorfosis i mutacions inintel·ligibles”.

És aquest misteri, la mutació més inintel·ligible, la qual cosa fa especial a aquest llibre. El paisatge dels ulls que contemplen el paisatge, una primavera encara gelada que a penes ha arribat, la desesperació de l'exasperat, la nostàlgia… tot caben, com en un epigrama refinat i refinat, en un poema de Chivite. Perquè en aquest poemari d'imatges universals trobaràs delicades i grans alhora. D'una banda, el tremolor gairebé imperceptible de les coses gegantesques i per un altre, el ressò multiplicat de les coses petites. L'escriptor dedica el llibre a temes eterns, a la bellesa, a l'amor, als tatuatges del temps, però escriu sobre ells sense notar el pes dels temes, passa com un vaixell, sense deixar marques, per les mars. Un viatge físic convertit en un viatge interior, el fum de Pequín no és poesia, sinó una vida poetizada.