Cosint les paraules estàs creant històries.

El món del conte és, sobretot, el de la imatge. Són paraules, per descomptat, però les paraules encenen les imatges. Per a això té gràcia la comptabilitat. Cada llengua té les seves pròpies riqueses. S'aprèn, es treballa. Em refereixo al personal, al basc i al francès, i m'encanta parlar tots dos idiomes. Els bascos diuen que es veu que en basc soc més tranquil, perquè al final tinc més recursos. Però, al mateix temps que enriqueixo el conte, enriqueixo els meus coneixements en totes dues llengües.

Quin és el teu objectiu a l'hora de contar un conte?

M'encanta la marxa, treball amb un pandero, conte a un ritme. En el fons, fins i tot sense pandereta, la mateixa paraula té ritme. Mantenir aquest ritme, mantenir atenta a la gent, mantenir encesa l'atenció, la mirada i l'atenció... Aquest és el meu objectiu. Sempre molt intensa, m'agrada aquesta relació tan intensa. Tenim el text lliure, és un exercici molt lliure. Suposem que podem començar a tocar les campanes de l'església i introduir aquest ritme en el conte; també podem integrar un moviment de classe exactament igual. Tenim la possibilitat d'estar dins i al mateix temps fora de la història; la nostra paraula se situa en una universalitat i podem utilitzar la que ens envolta.

Quina funció té el conte?

Jo em dirigeixo sobretot als adults. Igual que altres arts, els contes ens desperten unes emocions. No crec que fem una proesa, però en l'oient fem que es desperti alguna cosa, movem les seves entranyes: somnis, viatges, però també coses dolentes en les arts... També serveix per a aprendre de la vida (ocells, arbres, velles paraules...). El poble de les meves històries es diu Ibarxola. “En Ibarxola es diu així...”, per exemple, puc fer algunes lliçons, donant-li sinònims de paraules locals.

Com és Ibarxola?

És un poble petit. Un riu s'interposa, també és un pont, la plaça del poble. Hi ha moltes cases i cadascuna té la seva història. És un poble muntat d'espectacles. Ibarxola és de tots, amb personatges i històries d'Euskal Herria.

Utilitzes el conte per a recordar alguns valors?

Sí, però de pressa, no vull ser massa pesat. Em refereixo sobretot a la naturalesa i a les relacions entre la gent. Llanço un missatge, lleument, no és un manifest; uns escolten, uns altres no. Però marcar alguna cosa em sembla important, encara que sigui lleugerament, per exemple, amb símbols per mitjà d'imatges.

Després de 35 anys, l'audiència també pot canviar.

Aquí en Iparralde som molt malament, el nostre art és més voraç que la mendrea. Hem muntat un espectacle i ens han arribat unes 40 persones, es queda aquí. El conte no és un èxit en bertsos, en dansa o en música. La gent no coneix aquest art, no sap el que és ser narrador... De totes maneres, no es pot explicar, cal viure directament. La situació és miserable al Nord. En el sud, en canvi, s'està acostant gent jove, i a França també s'està acostant. D'aquí parteixen alguns professionalment, però aquí molt pocs. I no és una qüestió d'idioma, ni tan sols en francès ens dirà la gent d'aquí. O molt trist, i sí, suposo que sí, soc salvatge i no em venc professionalment. Això és un error dels bascos: “Fent un bon gas, però no saber vendre!” [somrient]. En Iparralde és molt difícil i al final, he fet el meu camí al Sud i fora. És un diumenge perquè no apareixent, la gent no sap que existeix el conte i no surt cap jove narrador.

Has estat contant contes a tot el món. L'oïda és diferent a tot arreu.

El públic és diferent. Per exemple, a Quebec els adults són nens grans, prenen el conte per complet. Però no sempre és clar quin tipus d'acolliment hi ha; són aquí, escolten, però no saps quina és la resposta. Al mateix França, per regions tenen un humor diferent. Però cadascun té una manera d'escoltar, una manera d'agafar paraules, una manera de riure pròpia. Cal cuidar la nostra relació amb el públic. Pot ocórrer que es facin autocensures a vegades, justament, per a cuidar-les.

Forma un laberint en el teu últim espectacle.

He canviat la meva manera de treballar: la prioritat no és tant comptar, sinó comptar les paraules dels oients. La música és a càrrec de Jean Christian [Irigoien, Galtxataburu]. En sortir d'aquí, cadascun ha de comptar alguna cosa, sigui bo o dolent, una anècdota... És més participatiu. La gent no és ximple, ha d'explicar-ho i dir-ho. No és un espectacle, donem l'oportunitat a la gent de dir o de fer alguna cosa.