L'índex Gini és un dels índexs més coneguts a l'hora de mesurar les diferències en la distribució de la renda. Aquest coeficient centenari ens indica com és la distribució de la renda en un determinat país prenent valors entre 0 i 1. En un país de plena igualtat prendria el valor 0 i en l'altre extrem, en un país de plena desigualtat, el valor 1. En la realitat, per descomptat, el coeficient es mou entre els valors intermedis i és especialment útil per a establir comparacions. És a dir, és molt útil per a comparar les diferències entre països o per a analitzar la tendència al llarg del temps del grau de desigualtat d'un país en particular.

En aquest sentit, l'aportació de l'índex Gini ha estat molt important: ha posat potes enlaire els rànquings de Producte Interior Brut tradicionals. A mesura que el PIB mesura el nivell de renda, està relacionat amb el nivell de renda medio dels països i, per tant, amb el nivell de pobresa. Les diferències, en canvi, estan relacionades amb el repartiment. De la mateixa manera que en països molt pobres poden existir grans desigualtats, en països amb un elevat nivell de renda es poden ocultar grans diferències, com el Brasil o els Estats Units.

L'índex Gini reflecteix la desigualtat que existeix en el conjunt de la societat, però no ens diu res del que ocorre dins de la societat. Aquest límit va ser advertit a principis del segle XXI per l'economista xilè José Gabriel Palma. L'estudi del que quedava de cada país amb els extrems de la població va dur a terme un exhaustiu estudi. Durant la seva marxa es va adonar del curiós fenomen polític: en tots els països del món la classe mitjana adquireix una part gairebé igual de la riquesa, és a dir, la meitat d'ella. Va demostrar amb les seves dades que l'essència de la desigualtat es troba en els extrems. És a dir, la clau està en el repartiment de l'altra meitat de la riquesa: com es reparteix l'altra meitat del formatge entre el 40% més pobre i el 10% més ric de la societat.

Als països d'Amèrica del Sud hi ha més diferències de renda que als països nòrdics. Però en totes dues regions la riquesa corresponent a la classe mitjana és similar: la capacitat de la classe mitjana per a portar la meitat del formatge es repeteix per països. Per contra, les capacitats dels més rics i els més pobres es comporten de forma molt diferent en cada país.

Aquest matís ens resulta molt útil perquè permet avaluar les polítiques públiques. De cara a Xile, Palma veu clarament la derrota dels governs del centre d'esquerra de les últimes dècades: malgrat els intents de reduir les desigualtats, el 10% més ric s'ha mantingut ferm. Per això, la desigualtat s'ha reduït molt poc a Xile i si la nova esquerra ha triomfat és perquè ha reduït la pobresa gràcies al salari mínim i a la bossa familiar.

Els resultats de Palma posen sobre la taula que per a reduir les desigualtats és necessari destinar un 10% de les polítiques públiques a aquest milionari: reformar l'impost estructural, supervisar i sancionar en profunditat el frau fiscal i acabar amb els paradisos fiscals.

Saltant de Xile a nosaltres, mirem a les nostres organitzacions. Són molt hàbils a aplicar retallades en detriment de la població més pobra i a reconèixer cada vegada més privilegis a les elits. En la CAB i a Navarra, per a això només cal revisar l'Impost de Societats. Doncs que, en lloc d'aplicar-ho contra els més pobres, canalitzin les retallades a disminuir les eines que l'extrem més ric té per a apropiar-se de la gran part del formatge.