El número zero de la revista TMEO va ser presentat al parc Mitja Lluna de Pamplona, a escassos metres de la plaça de toros (aluvas! ), Amb els concordes de Tijuana in Blue. Es va publicar en la capital navarresa durant els cinc primers anys, i a Vitòria-Gasteiz des de 1992, cada dos mesos, de la mà d'Ezten Kultur Elkartea. Tenen la seva seu en una bajera del Casc Vell, al carrer Ferreria, 54. Ens ha sorprès no veure cap rètol o logo a la porta. “Abans teníem un cartell penjat, però quan va ocórrer això de Charlie Hebdo el vaig llevar i fins avui”, ens compta Joaquín Delgado Kini, dibuixant veterà de la TMEO: “Ara pot semblar una ximpleria, però em vaig espantar. Em va bloquejar, em va resultar incomprensible, em va enfellonir molt”. Kini està acompanyat per Iñaki Larrinbe Larry, un dels quals més temps porta en la revista. Ells ens han comptat els 30 anys de marxa de TMEO, fent una petita aturada per a parlar del paper que juga l'humor.

30 anys. Què ha canviat en tot aquest temps?

Iñaki Larrinbe ‘Larry’: Et diré el que no ha canviat: hem treballat de forma bastant caòtica des del principi. Tenim una junta directiva que funciona de manera assembleària, però avui dia cada membre està en una ciutat: Kini i jo a Vitòria, Abarrots a Barcelona, Mauro Entrialgo i Álvaro Ortega a Madrid, Furillo a Saragossa... Abans ens vèiem més, però ara amb Internet... Internet, això sí, és el que ha canviat; ha facilitat les relacions amb els col·laboradors. Els primers dibuixos els enviava cadascun a la seva manera. També s'ha avançat molt en la maquetació. Quant a la venda, la xarxa de bar ha estat important per a nosaltres des del principi, i és cert que abans l'ambient estava més intens, més concerts en directe, fanzines...

Joaquín Delgado ‘Kini’: Com diu Mauro [Entrialgo], “la inspiració la vaig trobar abans en els bars i ara en Internet”. Un gran nombre de bars mítics han estat tancats a Vitòria-Gasteiz, on es venien un gran nombre de TMEOS. Gairebé tots els dies les tavernes es trobaven a la vora del coll, i ara només s'obren els divendres i els dissabtes.

Larry: Per això hem canviat el sistema de distribució de la revista. Hem vist que hem de ser a les botigues de còmics, també en els quioscos, perquè la gent de la nostra generació no va al bar a comprar TMEO. No obstant això, els bars continuen sent bàsics. Sobretot ells i els petits comerços són els que posen anuncis a la nostra casa per militància. Hi ha gent que porta 30 anys fent publicitat.

Kini: No sé quantes cerveses més serviran per anunciar...

Larry: No demanem subvencions ni acceptem publicitat de grans empreses, bancs o partits polítics.

Kini: Mai ens ho van oferir... Esperem, sí, alguna cosa que vam posar en els primers temps, el del Govern de Navarra. Era una campanya contra la droga. Vam tenir una discussió apassionada sobre si hauríem d'acceptar-la o no; al final la vam ficar, tan graciosa, que semblava un acudit de TMEO. Quan les institucions tracten de posar-les al nivell del carrer... [riu].

Esmenten el sistema de distribució. Què ha canviat?

Larry: Abans la repartíem en tots els llocs. Ara, als kioskos d'Euskal Herria els porta una empresa, a les botigues de còmics de l'Estat espanyol una altra, Elkar ho posa a les seves botigues… Fa uns anys fracassem econòmicament per intentar repartir la revista de manera massiva per tot l'Estat. Rebem dos premis [el premi al millor fanzine d'Europa en 1988 en Grenoble i el de millor fanzine espanyol a Barcelona en 1989] i, per descomptat, vam creure que érem dels més grans. En 1991 vam fer aquella enorme distribució i en el 92 ens va tocar el buit.

Kini: Bé, mai vam tenir un cèntim. Hi ha números que funcionen millor, però per a la furgoneta compren dues rodes i llest, es va acabar els diners. Aquella vegada ens va salvar els mitjons.

Mitjons?

Kini: Sí, no teníem diners per a comprar pintures. Llavors, el tipus que repartia TMEO a Pamplona ens va dir que a casa tenia una mitjana que portava temps en la cistella de roba bruta, on guardava les monedes i uns xecs que havia recollit pels exemplars venuts. Va mirar en la cistella i va recollir 40.000 pessetes. Doncs gràcies a això.

Han esmentat els bars. Assistiu a les fires del còmic o del llibre? A Durango per exemple.

Larry: Fins ara hem anat a Durango, però a partir d'ara ens estem plantejant què fer. La instal·lació de la taula té un cost de 2.000 euros, al que cal sumar el cost que s'ha d'abonar al treballador. Nosaltres tenim MTDs a 4 euros. Qui ven llibres per 15-20 euros té marge, però nosaltres... Hem estat a Barcelona, a Saragossa, en Getxo –25. quan ens van homenatjar en l'aniversari… però no funciona. El públic de les fires del còmic no és lector de TMEO.

Kini: A Durango som una mica rara avis, tots amb productes en basc i nosaltres aquí.

TMEO es presenta en castellà, excepte alguna història. Teniu intenció de donar més espai al basc?

Larry: El problema és que s'obre a l'Estat. El millor seria tenir dues edicions, una en castellà i una altra en basc, però això exigeix molta feina, traduir, retolar… A més no demanarem subvencions; ho hem plantejat, però no volem inserir el logo del Govern perquè...

Kini: També vam tenir discussions internes per a col·locar el codi de barres. Era ofensiu per a molts. Referent a això, alguns fanzines ens han dit maliciosament: “Amb dipòsit legal!”. Abans hi havia gent basca, Gallimarsots, Abarrots, Patxi Huarte… Gent de Pamplona. Ara només està Txako, però si venen dos o tres més no els vetarem.

TMEO és molt “masculí” si ens fixem en el nombre de col·laboradors de dones i homes...

Kini: Sí. El còmic en general és un món bastant masculí. Quina és la raó? No sé què contestar.

Larry: Igual que ocorre en la música, per posar un exemple, en això també tenim més nois que noies. Això, per descomptat, té reflex en el contingut. El caràcter disbauxat, l'escatologia... que simbolitzen la revista, segurament estan més dirigits als nois. Que anàvem a passar alguna vegada? És possible. De totes maneres, quan les dones han vingut a la nostra casa ens hem donat per contentes. El seu punt de vista és, a més, més salvatge que el de molts homes.

Com trieu entre els còmics que us arriben?

Kini: No tenim un criteri fix, encara que tenim una taula de puntuació per a mesurar diferents aspectes. Es tracta que sigui d'estil TMEO i ens agradi.

Larry: Si t'envien sis pàgines d'estil pispa, és fàcil decidir-ho.

Kini: Altres vegades és més complicat. Alguns pensen que com TMEO els publicarem amb acudits d'ipurdi-titil-pixa. Doncs no, la cosa no és això. Els acudits han de tenir un missatge. Si tenen uns dibuixos preciosos però no transmeten res, si no tenen gràcia… Hi ha històries amb dos esbossos que tenen un gran contingut, però en altres casos…

Larry: Gurea és una revista d'humor. Aquest és el filtre principal. Fem humor amb una dosi de crítica.

Cal posar límits a l'humor?

Larry: Mil vegades ho hem dit, els còmics són la representació gràfica de l'humor, una expressió artística. No hi ha límits, com no està en una pel·lícula. Una obra de teatre, l'art, ha de tenir límits? No. La llei reconeix els drets a la caricatura i a la paròdia.Els còmics són dibuixos, és ficció, no és real, ningú ha mort per llegir un còmic.

Kini: Però pot ofendre-la.

Larry: Sí, però no existeix el dret a no ser ofès. Et passarà, et farà mal per un acudit… Però si has censurat a un artista i el fiques en la presó t'ha ofès... No et molestis perquè potser mats a una mosca a canonades. És cert, no obstant això, que en aquest país tenim l'Audiència Nacional i que no es pot insultar als sentiments religiosos o a les víctimes del terrorisme. Has de ser prudent amb tres coses: Amb la Corona, l'Església i les víctimes del terrorisme.

És que juguen amb prudència?

Larry: No, nosaltres al nostre. Insults a la corona? Però, què és exactament això d'insultar a la corona? Una vegada vam estar en el tribunal [per uns dibuixos de membres de la família reial], però el jutge va veure que no era més que un acudit i no va tenir conseqüències.

Kini: Algunes de les pells que vam fer en un altre temps són suficients per a enviar-nos a la presó. És possible que els que estan en el poder no coneguin a TMEO. Jo crec que sí, però segurament saben que hem agullonat a tot el Crist en aquests 30 anys. Alguna vegada hem respectat a algú? Com contra la corona? Hem actuat en contra de tots, i a vegades també a favor de tots. Hem jugat moltes vegades amb l'ambigüeta, és un humor intel·ligent. La justícia política s'ha inflat molt últimament; castigar a algú per un acudit sobre Carrero Blanco...

Larry: Aquí està la policia espiant el que la gent diu en Twitter. Vaja, surti vostè al carrer i detingui als homes que estan matant dones! És normal que et molestin algunes coses, un acudit, o que plogui, però el dolor, l'insult, estan dins de tu. Què volem, no contar acudits? La clau és encertar amb l'acudit, si l'aconsegueixes pots fer humor amb qualsevol cosa.
Quins acudits funcionen millor?

Kini: És difícil respondre, però potser els que riuen de l'autoritat, els d'ETA. Bé, ETA no és autoritat... bo, no, però sí [ha rigut]. La qüestió és que res més succeir, tens uns 4.000 acudits en Internet. Perquè funcioni, has d'endevinar com donar una altra volta, que et diferenciï dels altres, sigui amb la corona o amb ETA.

El desarmament dona joc?

Kini: Sí, però en el nou número no hem portat la superfície. És el conte del llop. Tenim tres portades que demostren que ETA ha deixat les armes. És un tema important, i l'hem tractat en les pàgines interiors, però ETA ja ens ha fet canviar tres vegades les portades. Al dimoni amb ella!

En aquests temps en els quals viure del còmic és gairebé impossible, els col·laboradors de TMEO també treballen musutrus, amb militància. De manera que pugui aguantar altres 30 anys? A qui es pot passar el testimoni?

Kini: El futur és el número que ve, un número especial sobre el 30 aniversari [serà el número 142]. Som una puta de desastre i, què començarem a planejar nosaltres?

Larry: Som un caos. Jo sempre dic, “aquest número no surt”, i surt.