Bertolt Brecht, preguntat per un treballador en la poesia, va posar de manifest la marginació del poble humil. Aquestes paraules van bé als milers i milers de bascos que es van exiliar en el quinquenni de 1936 i 1939. I és que, mentre que l'exili de polítics i intel·lectuals d'alt nivell s'ha emportat a la història i ha aparegut pertot arreu, el destí semblant als altres ciutadans s'ha vist arraconat. Avui dia, amb sorpresa i com si fos una cosa desconeguda, s'han celebrat homenatges en favor de les dones que van ser expulsades per la força del seu poble. Ja era hora! Per a recuperar per un temps, l'exili que s'està parant en la memòria històrica enfront de l'aneguet lleig, perquè li ho devem a la veritat i perquè és el ressò directe de tragèdies com les que s'estan succeint avui a Europa.
L'exili que es va produir a conseqüència de la guerra civil de 1936, a més de ser el major de la història dels pobles de l'Estat espanyol, va aixafar a ciutadans de totes les classes i àmbits. I no sols en la coneguda Retirada, que des de febrer de 1939 es va desenvolupar fora de les fronteres de Girona, sinó també en l'inici de la guerra. Com se sap, amb el cop d'estat dels militars rebels espanyols, la gent va fugir des del primer moment, encara que en grups més petits. A mesura que els franquistes van avançar, aquestes fugides van anar sent empeses.
El primer exili massiu va ser el d'Irun. Al costat dels milicians, milers de persones van creuar el Bidasoa amb l'objectiu de buscar refugi en Iparralde, tant nens com adults. Amb l'esperança de què es tractés d'una fugida d'uns dies, mentre per a molts la guerra es va convertir en un mitjà, per a uns altres un viatge sense retorn.
Malgrat l'estabilitat del front de guerra, van continuar els exiliats interns. Dels pobles situats en la rereguarda, centenars de dones van ser expulsades amb els seus fills, sospitoses de ser sospitoses. Aquest va ser el precedent del segon exili massiu que es va produir mesos després per l'ofensiva contra Bizkaia. Des de Zarautz, des de Zumaia, des de Getaria, des d'Azkoitia... centenars de persones van fer lamentables festejos per les carreteres. Però el pitjor estava per arribar: els bombardejos dels feixistes amb total impunitat van deixar clar que no hi havia ningú fora de perill. Era una guerra total. Així, van començar a organitzar grans exilis infantils des dels ports de Bizkaia. Sabem quin va ser el resultat: Més de 20.000 nens van abandonar la seva casa natal i es van divertir fins al final de la guerra a Gran Bretanya, França i Bèlgica, i fins a la dècada de 1960 en la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Aquest desmantellament de nens va ser una mostra del que vindria quan el front nord quedés completament en mans dels franquistes: Des dels ports de la costa cantàbrica, soldats, líders polítics i ciutadans es van embarcar per a aterrar a Nantes, Saint Nazaire, La Pallice o Pauillac. Molts d'ells es van quedar en les colònies franceses, uns altres van ser allotjats per les seves famílies i molts se'n van anar a Catalunya a buscar refugi provisional.
Al gener de 1939, els franquistes van posar com a destí Catalunya. Llavors, a tots aquests refugiats bascos que es trobaven fora de casa des de 1936-1937, els va arribar l'exili definitiu. La major fugida es va produir quan els franquistes es van acostar a la capital catalana, a Barcelona. Amb la paraula retirada, aquest retrocés que ha passat a la història va generar un enorme nombre de refugiats. El setmanari francès de dretes L’Illustration ho va descriure així: “L'èxode dels espanyols a França, per la magnitud que ha rebut, és inimaginable. Tot un poble va: rics, pobres, burgesos, comerciants, pagesos, obrers, exèrcits, carregats d'animals, carros, cotxes, instruments de guerra”. Els testimonis i els historiadors coincideixen que podrien arribar als 500.000. Tampoc hi ha dubte que el Govern francès hagi denunciat l'actitud cap a aquests refugiats: les autoritats van tancar les fronteres fins a l'últim moment i quan van acceptar acollir a França a la multitud que s'havia escapat els van donar un “acolliment” especial.
Després de travessar les fronteres, els gendarmes francesos van desarmar i van rastrejar als milicians, que van ser traslladats als camps de concentració més pròxims i a les platges de concentració d'Argeles, Saint Cyprien i Le Barcares, en zones envoltades de pollancres i militars. Per part seva, els que no eren milicians van ser enviats als refugis de l'interior. En qualsevol cas, les autoritats franceses van posar una enorme força perquè la gent pogués tornar a l'Espanya franquista com més aviat millor. Molts van acceptar fer això. Així mateix, els que es van quedar a França van haver de sofrir el desviament feixista de l'Estat francès en el marc de la II Guerra Mundial. Per la Guerra Mundial, primer amb Daladier i Reynaud i després amb el règim de Petainena Vichy.
Quan va acabar la Guerra Mundial no va haver-hi homologació entre els vencedors democràtics d'Espanya i Europa. L'exili seria per sempre, no sols per a alts dirigents polítics, sinó també per a aquests humils ciutadans que Bertolt Brecht recordava.
Aitor Esteban izango da EAJko EBBko hurrengo lehendakaria eta jeltzaleek salduko dute horrela, zuzendaritza berrituta, buruzagitza berria prest dagoela alderdiaren berrikuntza prozesuarekin jarraitzeko.
Grup Itzal(iko)
bagina: Flores de Fang.
Actors: Els comentaristes seran Araitz Katarain, Janire Arrizabalaga i Izaro Bilbao.
Adreça: IRAITZ Lizarraga.
Quan: 2 de febrer.
On: Saló Sutegi d'Usurbil.