“Merleau-Ponty va impressionar molt a Rikardo Arregi”. Això és el que es pot llegir en l'obra Orain gazte eroak de Joxe Azurmendi. Em va produir una impressió. No sé exactament per què, potser perquè encara un autor no precisament canònic, reivindicat per alguns (com la filòsofa Marina Garcés), es llegia contemporàniament en aquella dècada dels 60. Més enllà del premi de periodisme, Rikardo Arregi, ve a continuació la necessitat de conèixer-ho.

Per què no començar en el portal de la Política amb el primer llibre, el postum. “És el primer que es fa en basc sobre ciència política”, segons l'autor. Una invitació per a començar a “aprendre el que uns altres han après nosaltres i a pensar el futur”. “Aquest llibre pretén ser un portal”: primer amb els aclariments sobre la paraula política; una segona part amb la qual es parla de la política; finalment, amb els resums de les teories polítiques d'alguns filòsofs: Plató-Aristotele, Montesquieu, Hobbes i altres, en total vuit –és una pena que no estigui Merleau-Ponty–. Es poden llegir coses curioses sobre els autors: “A Montesquieu li agrada aparèixer en tots els seus llibres com un home feliç”. Però, en general, les idees que utilitzen els pensadors de referència en l'actualitat: “L'economia rebutja la política i la situa en un segon pla”, per exemple, diu textualment Michel Onfray en el Politique du rebelle.

El llibre va començar una nova secció de l'editorial Lur. La sèrie va ser idea del propi Rikardo Arregi: “Treure fullets d'uns 100 paias, de manera divulgativa, sobre la cultura actual”; “que no hagin estat, des del punt de vista del fons, un pas enrere en la situació de la cultura basca actual”. Sense descartar cap recurs per a això (“No tindrem por de la plajificación”). Aquestes idees es van plasmar en un preàmbul que porta el llibre, “La problemàtica del llibre basc”, al qual Martin Ugalde li va donar gairebé més importància en la crítica del 69 que en el següent text.

“Hem d'atrevir-nos a caminar i no canonitzar els passos que hem donat”. Seria la primera lliçó de Rikardo Arregi, Joxe Azurmendi, testimoni del poble, segons diu en el segon llibre pòstum: “Rikardo volia educar al poble i educar-lo més com a professor i company que com a mestre. Educar, no sols fer propaganda. Ni ensenyar-li només. Rikardo va treballar al principi d'una jornada de treball, ens ha deixat la tasca i la dinàmica, i aquí està viu Rikardo”. El seu germà Joseba també li ho va confessar, en una edició d'ETB: “Entre tots nosaltres era el més ràpid” –i té el mèrit, perquè Joseba ha estat molt ràpid, si no es canvia de jaqueta–. Amb Azurmendi, per a acabar: “Nosaltres la seguim, però ja més enllà d'ella”. n