Et defineixen com a cantant, “Maider Legarreta, cantant”, si bé encara estàs estudiant música.

Estic cursant estudis, però des de petit he estat estudiant música. D'altra banda, vaig començar a estudiar cant fa cinc anys. Vaig entrar a estudiar música amb 4 anys. Primer, als 6 anys, vaig començar a tocar la trikitixa –i continuo tocant–, però després també em vaig posar a aprendre la guitarra, el piano i la cançó... Per a entrar en Musikene havia d'especialitzar-me: vaig triar la modalitat de jazz i, dins d'ella, vaig estudiar cant.

Vas entrar als quatre anys aprenent música o et van introduir els teus pares?

Una mica de les dues. La mare pensava que l'educació musical és molt important per als nens petits, que ajuda a desenvolupar la ment, a prendre consciència d'altres perspectives. Pensava que la música també serveix per a molts altres aspectes de la vida. Al meu pare sempre li ha agradat la música, i estava d'acord que jo comencés a estudiar música, i així vaig començar, amb quatre anys, en una petita escola de música. Després, amb cinc anys, vaig començar a l'escola de música de Galdakao.

Trikitixa, primer.

Vaig començar als 6 anys. Toco el so, toco el pandero i, per descomptat, vaig cantar. Als 11 anys vaig començar a compondre peces de trikitixa amb lletra i també vaig gravar una maqueta a casa d'un amic. La música i les paraules van ser meves en aquella maqueta. Vaig posar en aquestes peces allò que veia, pensava i sentia: sobre la naturalesa, sobre el País Basc… en aquestes cançons que parlava. També hi havia peces instrumentals. També vaig fer una música de carreres i es va estendre a diverses escoles.

A qui miraves quan inventaves aquestes cançons?

De petit sentia a Pirritx i Porrotx, però també a Benito Lertxundi. Vull dir, les que s'escolten aquí, les típiques. Quan em vaig fer major, amb 13 anys, vaig començar a veure en la televisió a Disney Channel, i allí vaig veure a Hanna Montana. També es va fer una pel·lícula sobre ell, i els meus oncles em van regalar el seu disc. Allí apareixien diversos cantants de country, em van agradar molt, i això em va portar a escoltar més country. De totes maneres, a casa sempre he escoltat The Coors, la música irlandesa, i la cançó tradicional, i amb això vaig relacionar el country. En aquest sentit, vaig començar a aprofundir més en el country.

Com es fa de la trikitixa a la guitarra o al piano abans de la cançó?

Els professors de llavors em van preguntar si volia entrar a l'Escola de Música de Grau Mitjà de Bilbao, i jo sí, però allí no ensenyaven la trikitixa. Llavors vaig començar a estudiar flauta travessera i em vaig quedar un any. Després vaig deixar això i em vaig posar a cantar i a tocar. Vaig començar a estudiar cant clàssic amb intenció d'entrar en el conservatori, i vaig entrar, però després només em vaig quedar dos mesos, perquè no em va agradar. No sé què diria ara. Com no sabia si entraria o no en el conservatori de música, vaig començar a estudiar piano i cant amb piano. Vaig entrar en el conservatori i vaig començar en la cançó lírica, però també la cançó clàssica –l'òpera i altres– no em va agradar: vaig durar dos mesos. Llavors, encara a Bilbao, vaig anar a una acadèmia. El professor d'allí havia estudiat en Musikene i em va parlar de l'oportunitat de Musikene.

Ell et va orientar…

Però jo no creia que entrés: “Acabo de començar a l'escola de mig grau de Bilbao i ho he deixat. Com entraré en Musikene?”. “Et puc preparar en un any, intenta'l!”, em va dir el professor. I aquest any va acabar el batxillerat, va fer la prova d'accés i va entrar: A Musikene! Ara estic fent el segon any.

Vostè no va dubtar: volia aprendre música.

Sempre he sabut que volia aprendre música, però ho veia difícil. La irrupció de Musikene em semblava una gran cosa. També vaig tenir molts dubtes a l'hora de triar el Batxillerat, encara que al final vaig fer el batxillerat artístic, que treballa la música, la dansa i les arts escèniques. Vaig pensar: “Si no puc entrar en Musikene, puc aprendre Antropologia, Sociologia o Filosofia”. Ara que vaig entrar en Musikene, avanci!

Cantant, per tant, no “cantants estudiants”.

I quants cantants hi ha en Musikene que no estan aprenent? Qui vulgui estudiar Enginyeria té una sèrie de matèries que li serviran per a cursar estudis d'Enginyeria, des de Primària fins a la Universitat. Però, quants temes cal ajuden a aprendre música en l'ensenyament obligatori? L'escola no ofereix res per a aprendre música, cal intentar-ho fora de l'escola. La qüestió és quant vols aprendre. Si has arribat a la Universitat amb la intenció d'estudiar Música, significa que fins llavors has treballat la música. La música és un art, com la pintura és art, comences a aprendre des de petit, fora de l'ensenyament obligatori.

Quina ensenya Musikene a qui vol ser cantant? Què perd el cantant que actua sense Musikene?

Bona pregunta. Musikene és una institució que ofereix un grau superior, no hi ha més alt si no són màsters. Jo, per exemple, estic estudiant jazz, i els meus estudis aquí em mostren molts aspectes del jazz, dels quals em prendré el que vull, que m'interessen. Són les que puc utilitzar en la meva música. Altres coses sabré que són aquí, però de moment no les prenc per a mi. A mi, per exemple, m'agraden Arranjament, Harmonia, Canto, i a través d'ells, estic aprenent a fer un altre estil musical i a improvisar. En cas contrari, el cantant podria aprendre a cantar en una acadèmia, no té per què venir a Musikene per a aprendre a cantar.

No necessita realitzar estudis universitaris.

No. Vull dir que aquí estic aprenent moltes coses, aprendré moltes coses, però quan acabi, quan aconsegueixi el títol, continuaré aprenent moltes coses, al carrer, coneixent gent, tocant amb altres músics, aprenent amb altres professors… Aquí, és veritat, aprofundiré en els estudis i obtindré el títol.

Què t'agradaria fer una vegada finalitzats aquests estudis?

Continuar fent el meu projecte, endinsar-me en el meu projecte l'après aquí i créixer com a músic, fent millors cançons, descobrint més coses dins de la música.

Continuar el camí iniciat en The Beginning i The Road?

També escolto altres músiques, però no sempre he hagut de fer country. Bé, en The Road no tot és country, tant de bo fos així, però també tinc influències d'altres músiques.

Estudiar música, crear música, interpretar música… i fer classes.

És evident que els músics haurem de fer classes en la nostra vida. Si volem menjar haurem de fer classes, entrar en una orquestra, tocar en bodas… i continuar fent la nostra música!

Què es necessita per a fer, interpretar i cantar la música pròpia?

Entusiasme. I la inspiració i el desig de dir alguna cosa. Jo escric les lletres de les meves cançons, perquè haig d'expulsar el que sento. D'altra banda, vull transmetre a través de la meva música els sentiments que m'arriben a través de la música. És una cadena. Si vols fer cançons cada vegada més elaborades. És necessari que no perdis el desig d'aprendre, perquè si no et fiques en la monotonia. De totes maneres, si volem estudiar no fa falta anar a escola de música, cal escoltar música, cal intentar nous camins.

Per què feixos cançons en anglès?

Perquè vull. Sempre em fan la mateixa pregunta, però no s'adonen que també faig cançons en basca. Quan faig una cançó en anglès ho faig perquè ho vull, i ja està, no hi ha més. La major part de la música que escolto és en anglès i si vull fer country, la tradició està en anglès, perquè ho faig en anglès. Al País Basc, la qual cosa més es valora és parlar en basc en la indústria musical, o parlar en contra del govern, encara que se soni que la música no val res. Jo canto en anglès, però les meves paraules també són reivindicatives, canto govern, masclisme i altres coses, però cal llegir les paraules.

Llegeix, vols dir, les lletres de les teves cançons.

Sí. Sempre estem en això: “Si vols cantar aquí has de fer-ho en basc”, quan diuen, pregunto “Per què?”. Sempre caminem igual. Jo vull fer música, la música ve amb les paraules, no van les paraules d'una banda i la música per un altre, cal valorar les dues. I cadascú pot cantar el que vulgui, en l'idioma que vulgui.

T'hem llegit la cançó Bullied en l'àlbum The Road, vas sofrir assetjament escolar. L'aparició de l'experiència t'ha portat a participar en diferents fòrums.

Quan vaig fer la cançó no vaig pensar en el que vindria després. Ho vaig fer perquè ho necessitava, com tantes altres cançons. Encara tinc algunes cançons guardades, perquè no em semblen molt bones, per exemple. Vaig fer una cançó de bullying, la vaig pujar a youtube, i aviat van venir a preguntar, les peticions i les crides de participació.

Tens alguna cosa a dir sobre el treball que es fa, que no es fa, contra el bullying en els centres educatius.

Si mentre estem en l'institut i no podem sortir d'ell en hores lectives, estem a càrrec dels professors, ells són els que tenen la responsabilitat. Els professors no han d'educar als alumnes, és un treball que cal fer a casa, però als quals no porten aquesta educació de casa, quan arribi el moment, algú haurà de dir-los alguna cosa. I si el moment es produeix a l'escola, el professor o professora li ho dirà. Si no estudien a l'escola, aprendran al carrer, i això serà pitjor.

Vostè diu que no es fa res sobre el bullying, en els instituts i en els col·legis en general.

En general. Alguns m'ho neguen, però en el meu institut va ser així, i no és l'únic cas que conec. En la majoria dels casos que conec no s'ha fet res. “No és veritat”, diuen alguns, i el meu no és veritat absoluta, però crec que tinc més part de la veritat que ells. Em criden per a parlar, i jo puc anar i dir el que penso, però això no vol dir, tanmateix, que tinc aquesta veritat absoluta. Cadascun ha viscut el bullying a la seva manera, cadascun té la seva experiència: jo la meva. Cada cas és diferent, però tenen grans similituds.

Què té més força, el discurs, o el discurs en el qual es converteix en cançó, Bullied?

Els dos tenen força, on dius, com i a qui. La comunicació és més fàcil per a qui escolta la cançó, per exemple, si realment l'està escoltant. Però si l'oient està en la taverna i escolta la cançó allí, lluny i sense més, no hi ha comunicació. De totes maneres, jo crec que la cançó facilita la transmissió del missatge. Igual que en les pel·lícules, en els moments més especials està sempre la música, perquè facilita la transmissió del sentiment.