Febrer és el mes de Sant Jordi. Amb l'arribada del crepuscle, la gent ha alentit el pas pels carrers xopats de la Part Vella donostiarra. A partir d'aquest moment, es percep que l'aigua ha netejat la ciutat si es respira a fons. Al costat de la vidriera de l'Hotel Maisonave, un home desolat llegeix Diari de Navarra. A l'interior, el cambrer pregunta als dos joves nouvinguts què han d'agafar. Finalment els va servir un te blanc i un zurito. A les sis de la tarda, Pello Lizarralde ha entrat per la porta, amb un paraigua plegable a la mà, i s'ha acostat als dos joves. Va saludar i va declarar que de moment no vol agafar res. “Potser més tard”. A continuació, ha proposat moure's per l'escala cap a un racó més discret, on es pugui parlar més tranquil. “És un lloc molt agradable, però a les tardes sol omplir-se de gent”. D'altra banda, no ha succeït gens especial. No era necessari. Qui diu que el temps mort abans de la conversa no és tan significatiu com el diàleg.

Elur Bustia és la teva novel·la de marca. Com de costum, apareix un personatge –Ramiro–, errant, que compta amb gran precisió la seva trajectòria. S'inicia en un polígon industrial i per un instant s'accedeix al barri antic de la ciutat. Respecte a les novel·les anteriors, ho has situat en un paisatge més urbà.

M'agradaria pensar que sé més que abans i que ho faig millor, però em sembla que és el mateix quant a preocupació i forma que abans. No hi ha grans canvis. Una vegada feta una opció és difícil anar a l'altra punta. No em fio dels escriptors que escriuen llibres molt diferents. La majoria de les vegades no els crec. O els crec a un, i al següent no, i al següent sí. En aquest sentit, prefereixo als que segueixen una línia més pura.

Ramiro es dirigeix a la seva casa cap al sud. El seu treball li ha fallat i vol tornar a la seva família. El llibre compta amb molts patrons que es repeteixen en la teva obra: un personatge solitari, un viatge, no grans esdeveniments… sembla ineludible referir-se al que et pregunten en totes les entrevistes: en la literatura basca l'aposta és molt rara.

He trobat en aquest poble escriptors bells i agradables. Sempre he tingut amics i interlocutors, però en els meus gustos he tingut molt pocs còmplices. Això és un senyal. Aquí, el camí que jo he pres no l'han pres molts altres, però molts escriptors ho han fet fa temps, en altres literatures, en altres països, en tots els idiomes… I això em fa sospitar que molts no han llegit molt. El meu camí no és molt abrasador.

No volia.

Cada vegada que s'esmenta la transgressió em rebenten de riure. Compte amb els quals parlen aquesta paraula, llegeixen molt poc. Si vols ser punk, tens un problema. Potser ets un punqui, sense voler. La infracció, en cas de produir-se, sempre es produeix inconscientment. La música que feia la Pottoka en aquella època a Baztan era molt abrasadora, però ella no ho sabia. Ella feia el que sabia: estava en la borda amb les ovelles, agafava la guitarra, escoltava artistes d'aquí i d'allà, el punk i Mikel Laboa, i allò li va sortir. No tenia la menor intenció de ser un transgressor, però era estrany escoltar-ho. Ja veieu que era molt cert. Però quan comencen aquests nens i nenes que surten de l'escola són les majors ximpleries que poden succeir amb les seves performances i instal·lacions, o cuiners introduint hidrogen en els aliments... Ells mai faran res. Estan passant el temps. Alguns museus, potser algun editor, o alguna discogràfica, seran enganyats. Però no duraran res, perquè estan mentint des del principi. Volen subratllar, i per a això han buscat una paraula que sigui transgressora.

Però no ha succeït això des de sempre?

Ja existia abans, però ara és especialment dur fingir, i és molt repugnant. A més, s'aprova. És un passatemps de la burgesia, que s'ha ampliat a mesura que som burgestos. Ara s'escolta molt la paraula multidiziplinar. Bertso-hop, jazz-hop, i aquests assajos són acudits. Posen la forma per sobre de totes les coses, encara que siguin poques o anteriors per a dir-les. Però la forma ha de ser sempre una fi, si no per a què? La forma no és res en si mateixa. A més les formes estan molt estudiades. És sorprenent veure el que s'ha fet. Sé que innovar és possible i vindran coses noves. Però per a això es necessita una vivència, un instint i una mica de geni. No ho fa qualsevol. I després hi ha una altra opció, la dels quals treballen sense fer soroll en el seu camí. Si es tracta de veritats, també la seva aposta es consolida i s'implanta.

No ha estat vostè mai ferit per la febre?

No ho negaré. Era normal en l'adolescència, o acabat de passar. Afortunadament va passar de seguida. Quan un jove arriba dient que ha escrit una novel·la, és un compromís molt gran: no vols fer-te mal, no estàs per sobre de ningú i no començaràs a jutjar-ho. A mi no em van dir res, però cal dir-li: “No tinguis pressa. Hi ha dos o tres anys més, escriu més, i si realment vols fer la teva declaració per escrit, t'arribarà el moment de publicar-la”. Cal calmar aquesta ansietat. La urgència és un mal conseller.

Però vostè té clar on es mou. Sembla que has trobat les teves coordenades. Et va costar molt?

Em vaig adonar amb bastant rapidesa. Vaig fer algunes ximpleries, però no vaig començar als 18 anys. La clau sempre és el que has llegit. Record que una vegada Beñat Sarasola, en una entrevista per al seu blog, va prendre com a títol aquesta frase: “M'ho vaig pensar un dia, García Márquez, Aio, Borges i un gran alleujament, i al mateix temps vaig sentir un impuls especial”. En llegir-los vaig poder veure que no m'interessava res aquest camí. Immediatament em vaig trobar amb nous escriptors alemanys, i això va ser com caure'm del cavall. Thomas Bernhard, un Peter Handke, Robert Walser i molts més. Els francesos també: Vaig traduir al basc abans de rebre el premi Nobel Patrick Modiano. Això és per alguna cosa. A Itàlia Giani Celati o Elio Vittorini. O si vols una Natalia Ginzburg o una Patrícia Highsmith… escriptores, moltes. Llocs, en cas que es decideixi, Alemanya i els Estats Units. I sobretot la literatura del segle XX.

És curiós que alguns dels noms que ha esmentat, com Chejov o Walser, hagin estat reivindicats per més d'un escriptor basc, encara que estigui molt lluny de la seva escriptura.

A més, tinc escriptors que m'agraden molt, però no puc imitar-los: Cessés Pavese, Julio Cortazar, William Faulkner… o si tornes al present, una Alice Munro… et poses en el seu camí, estàs perdut. Tenen un món molt personal, molt més personal que el de qualsevol altre, i han descobert una manera de portar-ho que et porta directament al fracàs si comences a imitar. Amb aquests grans és inútil, bo, jo no podria. Però com a lector, gaudeixo moltíssim. Amb els llibres ocorre que en llegir-los un mostra el camí per a buscar uns altres. Quan vaig començar, el problema era que no hi havia res semblant en basc. Servia el basc per a explicar-lo així? Vaig fer una aposta perquè no volia fer una altra cosa, i imitant vaig trobar el meu camí. Veig quines són aquestes coordenades que dius. Però el que tinc clar és el que no vull escriure.

I què és el que no vols escriure?

No vull escriure cap novel·la amb la idea, que aprofundeixi en la psicologia dels personatges, novel·les de gènere, novel·les de tesis… novel·les fetes a propòsit per a divertir-me no m'interessen. I altres no els podria fer per pròpia voluntat. Cal aprendre el que vols i el que pots fer. Si em fiqués en una novel·la llarga, plena de personatges del segle XIX, em refrescaria instantàniament. D'altra banda, no m'interessa per a res una novel·la feta a propòsit per a divertir-me. En l'art tot és emocionar-se: a vegades et toca riure, a vegades pensar, mai plorar, però el que no m'interessa per a emocionar-te, no m'interessa.

Per què opines per aquesta elecció literària? Què hi ha darrere d'això?

Un lector intel·ligent. M'interessa la novel·la que dona accés a la interpretació, que té molts forats per al lector, i que li permet entrar i sortir de molts llocs i sortir amb la seva. Per a mi és un fracàs explicar les coses. No vull contar el que he volgut comptar, perquè potser no he volgut comptar res. En l'estructura són llibres molt nets, sense artificis, i totes les paraules estan mesurades. M'interessen els llibres que contenen molt oxigen i que no poden perdre's en coses que no valen la pena.

Les crítiques anglosaxones distingeixen dos corrents literaris: “tell” o narrativa que compte i “xou” o el que mostra. Vostè és un home notable de la segona escola. Rebutja tota la tradició “tell”?

No com a lector, però sí a l'hora d'escriure. Totalment. La senzillesa és una cosa molt gran en la literatura. Deixar ximpleries comporta molts beneficis, si és que cal comptar.

I com a lector, amb quins escriptors allunyats de la teva tradició gaudeixes?

Sobretot amb els clàssics. M'avorreixo moltíssim amb les notícies. Em poso totes les setmanes davant la taula de novetats, encara tinc molta curiositat. Cada vegada m'agrada més llegir. Alguns diuen que a partir dels 40 anys no cal llegir cap ficció. Dir ximpleries és lliure, però jo faig el contrari: llegir cada vegada més. Més que un assaig de ficció, molt menys que en una època de poesia. I encara trobo escriptors que tenen molt a ensenyar, normalment per aquest camí: que tenen alguna cosa a comptar, però bastant clar, sense mostrar. Les grans preocupacions per l'estil i la forma et porten a un mal camí. Deia el cineasta Eduardo de Filippo: “Qui busca l'estil troba la mort i qui busca la vida troba l'estil”.

He llegit que la imaginació no li interessa molt.

És veritat. La imaginació és una facultat interessant, com totes les que tenim, però en literatura no té molt valor. Deien que el major mèrit de Roberto Rossellini era no tenir cap imaginació i estic d'acord. La imaginació et porta a camins molt mitificados. Primer es necessita una altra cosa, i després potser la imaginació et porta alguna cosa més. Però la imaginació, en si mateixa, no serveix.

I quin és l'antídot de la imaginació?

Vivència. Consciència i realitat. I, sobretot, l'observació, la mirada escrupolosa cap al món. I treure preguntes d'aquí. La imaginació no et deixa preguntes, tot és foc artificial, però per a què? A mi no m'interessa. Per al que faig no m'és imprescindible, i a vegades em beneficia rebaixar-ho. Però hi ha moltes tendències literàries, hi ha molts tipus de lectors, i alguns se satisfan amb això.

Vostè també se situa en una determinada tendència literària, però després fa una aposta extrema. Vostè nega el mateix esdeveniment.

No ho nego del tot. Hi ha moltes perversions en la literatura, i una d'elles és el que passa. I hi ha esdeveniments sorprenents, dramàtics o subratllats, o incidents, o misteri. Això succeeix, però no d'aquesta manera. Crec que la història de Ramiro és molt dramàtica. La qüestió és com reps el que passa: per a mi, els sentits són l'essencial. Les meves són novel·les sensorials. Passem tot el dia mirant, escoltant alguna cosa, tocant coses… però després no s'ensenya res d'això en les novel·les. Es realitzen grans viatges en dos minuts. Et compten el meravellosos que han vist allà a l'Índia. Però les hores que han passat avorrides en l'aeroport? No són aquests un viatge? Per què no es compten? I després és un altre perill ser melancòlic. No suporto el lirisme. Si és així, pot recórrer el camí des d'una veritable innocència. Però quan estem tan ficats en el segle XXI és també cínic posar-nos lírics. És una cosa que es fa per a agradar. I ara, sobretot, les escombraries del mainstream és lírica. Bonic. Però qui vol coses boniques?

Digui'm tres llibres que ha llegit amb satisfacció en els últims temps.

Són els tres que acaben de publicar i els he llegit molt a gust: Mémoire de fille (Annie Ernaux), Fat City (Leonard Gardner) i Retirada (Serguei Dovlatov).