Les pistes que s'estan duent a terme al Parc Natural d'Aralar i les que es preveuen dur a terme en el futur han suscitat el debat. La Mancomunitat d'Enirio-Aralar és la propietària de les pastures i forma part d'ella quinze ajuntaments: Abaltzisketa, Amezketa, Baliarrain, Ikaztegieta i Orendain; i Goierriko Altzaga, Arama, Ataun, Beasain, Gaintza, Itsasondo, Lazkao, Legorreta, Ordizia i Zaldibia. La gestió d'aquests terrenys està en mans de la Diputació Foral de Guipúscoa.

El 30 de gener de 2016 es va celebrar l'assemblea general anual de la Mancomunitat d'Enirio-Aralar. Segons recull el diari Goierriko Hitza, en aquesta reunió es van reunir, després de tres anys sense reunir-se, representants dels pobles, de la Diputació i dels ramaders i pastors. En aquesta comissió es van tractar diversos temes, entre els quals es va posar damunt de la taula la falta de pistes per a arribar fins a les bordes dels pastors. Després d'això, en la reunió es va acordar també crear un grup de treball de caràcter consultiu amb els participants del sector primari i representants dels municipis limítrofs amb la muntanya.

A la vista de la demanda i les necessitats de pastors i ramaders, les màquines van començar a la tardor de 2016 a construir una pista de 1,5 quilòmetres entre Intzentsao i Goroskintxu (veure mapa). La construcció d'aquesta pista estava aprovada des de l'any 2003 i la decisió de la mancomunitat es va prendre per unanimitat. L'import destinat a aquestes obres ascendeix a 138.000 euros.

No obstant això, la unitat que fins llavors existia entre els representants de la mancomunitat es va trencar en l'assemblea del 19 d'octubre de 2016. En aquesta reunió es va tractar la proposta que el grup de treball va presentar. En ella es va aprovar l'ampliació de la pista fins a Goroskintxu a 4,4 quilòmetres i la possibilitat de construir altres dues senderes. La proposta va ser aprovada amb els vots a favor de nou municipis, cinc en contra i l'abstenció d'un poble que no va acudir a la reunió.

El següent capítol del tema de les pistes va tenir lloc en l'assemblea de la Mancomunitat d'Enirio-Aralar celebrada el 20 de desembre de 2016. En aquesta reunió, es va aprovar el conveni proposat per la Diputació Foral de Guipúscoa per al període 2015-2019 amb deu vots a favor i una abstenció, i es va acordar la no participació de representants de quatre municipis. Juntament amb aquest sí s'ha aprovat l'adequació del vial per als vianants que uneix Enirio amb Igaratza, mitjançant pista rodada.

En total, segons ha informat el portaveu de la Diputació Foral de Guipúscoa, Imanol Lassa, la institució foral destinarà dos milions d'euros al pla de gestió d'Enirio-Aralar. Entre els treballs previstos es troben la prolongació de la pista fins a Saltarri abans citada fins a Goroskintxu, l'ampliació del camí per als vianants entre Doniturrieta i Enirio, la construcció de la “V” de les pistes entre Igaratza i Ariñate i la sortida de diversos braços. Aquest pressupost inclou també la construcció del dipòsit d'Ariñat, el pas canadenc per les obres d'Enirio, la construcció de noves abeuradors, diverses labors de neteja i reparacions en fonts i barraques.

El tema de les pistes ha creat una gran polèmica entre els partidaris i els contraris. El sabotatge contra les excavacions realitzat a la tardor i la recent crema de la barraca dels muntanyencs de Zaldibia en Oidui –contrària al projecte per part dels membres d'aquesta associació– no ha servit per a calmar l'ambient. Quins són els arguments dels uns i els altres?

En 2002 no, ara per què sí?

A petició dels ramaders s'han aprovat les obres i plans de les pistes existents en la mancomunitat. El president del sindicat EHNE de Guipúscoa, GARIKOITZ Nazabal, ha explicat que les vies són “una necessitat que s'està demandant almenys durant vint anys”. Així ho afirma també el pastor Josu Oiartzabal, membre de la citada Ponència: “Porto vint anys de pastor en Aralar i al principi em va enxampar el compte de 2002. Llavors també demanàvem fer pistes, però en aquella època la mancomunitat es va negar. Ens van dir que no podíem fer res”.

Juantxo Agirre, Director General d'Aranzadi, recorda el debat que va haver-hi sobre Aralar l'any 2002. Es projectava llavors una xarxa de carrils per a cotxes d'uns quinze quilòmetres. En aquella època “es van encendre llums vermelles”, explica Agirre, “això ho impulsava la Diputació, que tenia capacitat econòmica i la possibilitat de canalitzar-ho jurídicament”. Els representants polítics van oferir llavors als d'Aranzadi l'oportunitat d'exposar el seu punt de vista en el Parlament Basc. “Vam dir llavors que valoràvem positivament el pasturatge i la ramaderia, que calia ajudar, que calia millorar les condicions de vida i de treball, però en el cor del parc vam donar a entendre que aquestes rutes de muntanya per als cotxes eren impossibles, perquè tindrien un efecte sever i irreversible”, recorda.

Els representants polítics de llavors van decidir finalment no fer aquest gran projecte. No obstant això, el projecte actual relaciona als representants d'Aranzadi amb el de 2002: “Hi havia un pla en el qual es veien tots els recorreguts previstos en aquella època. Davant aquesta foto, molta gent es va espantar. Setze anys més tard, ara, aquesta fotografia es mostra en trossos, i els que volien fer la xarxa viària de l'època han après de manera administrativa i jurídica com dur a terme el projecte”.

A pesar que hagi passat el temps, Oiartzabal ha explicat que els ramaders han seguit amb les mateixes inquietuds que llavors. Té cabanya en Latosa i explica a partir de la seva experiència la situació que ha viscut: “Jo he fet el formatge en la muntanya en tres anys, però em queia gairebé impossible. Acabo de fer la barraca i els formatges una hora després del final de la pista, per la qual cosa havia de donar pocs formatges en cada viatge d'anada i tornada, perquè en cas contrari es trepitjaven. A més, havia de portar a la meva cabanya totes les andròmines necessàries per al desenvolupament de la meva vida quotidiana. Al final, vaig deixar de fer formatge en la muntanya”.

Oiartzabal ha subratllat que l'actual projecte és una petició que es fa pensant en el futur: “Hem fet una petició perquè en el futur la ramaderia, i sobretot el pasturatge, segueixi en aquesta muntanya, perquè aquests recursos són absolutament necessaris. Si aquestes actuacions es mantenen, Aralar es mantindrà en bon estat i amb l'herba curta de les pastures, com avui dia”.

A més, els sindicats EHNE i ENBA justifiquen la necessitat de tenir en compte les condicions laborals dels treballadors i treballadores. El representant d'EHNE considera que les seves exigències són bàsiques: “El nostre sector treballa amb la terra. La terra ens necessita per a mantenir-nos en el seu estat actual. Per tant, si es comença per aquest reconeixement, en una època en la qual les persones han de treballar d'una manera més digna, es necessiten uns mitjans bàsics”. Reivindica que es parla dels drets dels treballadors i de les treballadores, argumentant que parlar dels camins és parlar de “la vida dels treballadors”. “Com tots els treballadors, demanem dignitat”, ha afegit Nazabal.

Joxan Auzmendi, del grup Aralar Bizirik, té clar que l'objectiu de la gestió del Parc Natural d'Aralar és “preservar, conservar, restaurar i millorar el patrimoni natural del lloc”. També situa el pasturatge en aquests paràmetres. Però fent referència als objectius esmentats, es basa en el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals d'Aralar. “Aquí es recull que totes i cadascuna de les activitats que es desenvolupin en Aralar han de ser compatibles amb aquest objectiu”, ha dit.

Procés i interpretacions de les lleis

Davant la possibilitat que la construcció de noves pistes sigui una realitat, també s'han difós opinions en la societat sobre la necessitat, oportunitat i legalitat del projecte. Edurne Huesa, membre de Landarlan, creu que un projecte d'aquestes dimensions “ha de recollir les necessitats de tots els sectors beneficiaris d'aquesta”, atès que Aralar és “una muntanya patrimonial popular”. Landarlan Ingurugiro Elkartea és un grup creat fa tretze anys en Goierri i forma part del patronat del parc d'Aralar. El Patronat és l'òrgan de control, consulta i col·laboració del parc i davant el debat el grup denuncia que el patronat no es reuneixi: “A més de Landarlan, la UPV/EHU, la Federació de Muntanya i altres institucions estan representades en el patronat”.

Landarlan ha acudit a la fiscalia al costat del grup ecologista Eguzki, en considerar que el projecte de pistes "vulnera diverses lleis". Segons Joxan Auzmendi, “per sobre de l'esperit de la llei han utilitzat una certa enginyeria jurídica en la cerca d'escletxes per a aconseguir el seu objectiu”. El membre d'Aralar Bizirik diu que està expressament prohibit moure terra en el lloc on s'està construint la nova pista. La pista fins a Goroskintxu passa per terrenys situats en el “Vedat de Muntanya” de protecció del Pla d'Ordenació del Parc Natural d'Aralar. Tenint en compte la legislació d'aquest districte, Auzmendi posa com a exemple la norma recollida en l'article 26 del Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de l'àrea d'Aralar: “Es prohibeixen totes les obres que puguin alterar el sòl, excepte les que tinguin per objecte la implantació d'un bosc permanent i les de millora o creació d'accessos i infraestructures”.

Per al membre d'Aralar Bizirik, “aquest projecte és per a construir un nou camí, per la qual cosa no se li pot aplicar l'excepció recollida en la norma”. Però Auzmendi també sospita que la bretxa a la qual es dedicaran a la construcció de noves pistes és la següent: “Al llarg del temps, diversos vehicles han circulat fora de les pistes. Això està prohibit, però sembla tolerat. Llavors, per a justificar el projecte, atès que ja s'han fet petjades en el sòl amb les rodes i s'està causant erosió, han anomenat a la construcció de noves pistes a les barraques d'Aralar i a la ‘organització i adaptació’ de les senderes del manga de Saltarri”. Per a això es basen en l'informe ambiental elaborat per la Fundació HAZI, dependent del Govern Basc.

Les lleis, per contra, permeten un altre tipus d'interpretacions. Per exemple, l'informe d'HAZI, en referència a l'activitat ramadera, coincideix amb la decisió de realitzar els camins. El document de declaració d'Aralar com a Zona Especial de Conservació recull que es podran realitzar “les inversions necessàries per a la millora de les infraestructures de pastura i bestiar, amb la finalitat de “mantenir almenys” el bestiar actual i “crear, conservar i reparar” les infraestructures necessàries en benefici de l'activitat ramadera que “garanteixi” la conservació d'aquests espais.

Nazabal situa les pistes entre algunes de les necessitats plantejades pels sindicats EHNE i ENBA en col·laboració amb els ramaders i afegeix que és labor dels tècnics determinar des d'on es poden realitzar: “El que nosaltres hem posat damunt de la taula són les identificacions d'algunes necessitats. Una d'elles són els camins. No diem d'on s'han de fer. Això ho diu qui es tramita després”.

Hi ha alternativa?

Koro Irazustabarrena, de l'associació Landarlan, creu que s'han "perdut" catorze anys sense buscar alternativa, tornant a la situació de 2002. De la mateixa manera, Garikoitz Nazabal, representant del sector primari: “Fa quinze anys, quan el debat va venir a aquests plans, ens parlaven d'alternatives. Quinze anys després, les mancances segueixen aquí, però no s'ha treballat, o almenys no s'ha plantejat”. En aquests catorze anys, Juantxo Agirre d'Aranzadi ha opinat que el parc natural s'ha salvat del “impacte” que provocarien les pistes. Al mateix temps, al llarg d'aquests anys, creia que calia treballar en altres solucions. "La responsabilitat és de tots, però també cal exigir l'esforç a qui el necessita", ha advertit l'expert en patrimoni.

Arribats a aquest punt, Josu Oiartzabal veu “difícil” que una altra opció que no siguin les pistes satisfacin les seves necessitats i demandes. No obstant això, Nazabal del sindicat assegura que no estan "tancats" al tema de les pistes: “Entenem el debat i estem disposats a parlar per a això, sempre que es respecti la dignitat de les persones que estan treballant. Si hi ha alternatives reals, ens plantejarem i parlarem d'elles”. L'associació Landarlan, per exemple, ha esmentat solucions perquè les pistes no es construeixin i es compleixin les exigències que tenen els pastors i pastores. Entre altres, la reordenació de les barraques, el transport per cadenes d'herba a la deriva o el transport aeri.

Nazabal qüestiona el transport aeri i, sobretot, la viabilitat del servei d'helicòpters per al dia a dia dels pastors: “Això és real? Fins ara s'han donat materials en helicòpters per a arreglar les barraques, i tenen un sobrecost molt elevat. En el dia a dia, per a baixar els formatges, per a pujar el butà... va l'helicòpter? Quan a un muntanyenc li passa alguna cosa, nou de cada deu vegades l'helicòpter no va per la boira”, explica el representant d'EHNE. En contraposició a l'exemple de Nazabal, Agirre Mauleon no diu immediatament que l'opció de l'helicòpter no és real: “Si això fos així, hauríem d'internar-nos en Ordesa als Pirineus, en tots els parcs de Suïssa o a l'Amazònia. I a més, si asfaltem les pistes, les ambulàncies aniran més ràpid”, ha explicat irònicament.

La salvació del futur?

Els nous camins de muntanya no seran la salvació del seu sector, diu Nazabal, però creu que són importants per a millorar la situació: “Els camins són una eina, no un objectiu. Al cap i a la fi, nosaltres demanem uns mitjans perquè el treball es faci en millors condicions. Solucionaran el futur del sector? No. Un munt de coses complementàries poden ajudar a formar part de la solució? Sí”.

Agirre Mauleon ha assenyalat que s'estan produint situacions similars a les de la incògnita en altres parts del món, com al Brasil. Posa com a exemple el projecte que ha creat juntament amb el nou govern dels Estats Units: “En tot el planeta està succeint coses semblants a la qüestió d'Aralar. Als Estats Units estimen els parcs naturals. Però la nova ministra de Medi Ambient introduirà oleoductes. Ell també vol els parcs, però fica tubs de petroli per a impulsar milers de nous llocs de treball. Com aquí, les universitats i els ecosistemes més experts de la zona han posat sobre la taula que no es poden travessar aquests oleoductes per algunes valls. Però el govern, també democràtic, no els farà cas. Per tant, tenen diferents maneres d'entendre la vida, la naturalesa i el futur. Nosaltres, en menor mesura, però tenim el mateix problema”.

En Aranzadi veuen clar que la construcció de pistes “causarà grans danys al medi ambient i més problemes”. Abans de prendre les decisions i mesures necessàries entorn de la situació, per a la comunitat científica és necessari “analitzar entre tots els agents” el futur d'aquests pastors i ramaders. Mentre alguns demanen temps, el pla de gestió d'Enirio-Aralar ja contempla la possibilitat de realitzar noves senderes.