La nostra comunitat és molt plural, tenim diferents nivells de pèrdua d'audició i habilitats per a la comunicació oral. El concepte de sordmut està molt arrelat, però la societat hauria de deixar d'utilitzar aquesta denominació. Perquè és ficar-se tots en el mateix sac i perquè reté als que són capaços d'usar la veu una manca que ells no tenen.

Som una comunitat, tenim la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres costums. La majoria dels meus amics són sords, igual que la meva parella. Tenim dos fills i ells no tenen problemes d'audició, però el llenguatge de casa és un signe, perquè és la seva llengua materna. No obstant això, no els utilitzem com a intèrprets nostres. El meu marit i jo som persones autònomes i no volem que la vida dels nostres fills s'adapti a les nostres necessitats.

He estat ensenyant llenguatge de signes durant diversos anys. L'única diferència amb altres idiomes és que és el canal, que en lloc de per so és visual. D'altra banda, és com totes les llengües, té característiques pròpies, lèxic, normes gramaticals... fins i tot dialectes! No es parla de la mateixa manera aquí i a Huelva, té característiques contextuals, és una llengua viva.

En els últims anys estic lluitant pels nostres drets. Suport o assistència generalitzada a persones sordes i famílies i en labors de sensibilització i difusió en l'exterior.

Se'ns vulneren molts drets. El Govern d'Espanya va aprovar la Llei 27/2007, que reconeix les llengües de signes espanyoles i catalanes –no recull el llenguatge de signes basc–, però només es compleix el bàsic, molt lluny de les nostres necessitats.

És cert que gràcies a les noves tecnologies s'han fet passos endavant. La majoria tenim la casa adaptada i el timbre o el despertador, per exemple, són de llum. La plataforma SVisual també ens és de gran utilitat, ja que ofereix servei d'intèrpret 24 hores a través d'Internet.

En el dia a dia, sempre intento caminar amb el mateix intèrpret, perquè es crea una relació de confiança i sé que expressarà el que vull bé, i viceversa. El seu treball és imprescindible en les nostres vides. Me les arreglo sense ajuda per a fer coses menudes, però per a anar a urgències, especialistes, advocats o reunions, demano un servei.

Hi ha informació, però poc coneixement. Som invisibles. A primera vista no se'ns nota res i les reaccions són generalistes. Hi ha gent que tracta de mantenir una conversa i ens adaptem a ella, però molts altres no saben com comportar-se i marxen dient “ai, perdona”. Pot ser dur, sobretot si no estàs empoderat.

També estem molt limitats en l'àmbit de la formació, l'oci i la cultura, perquè l'oferta és escassa. Hem de planificar de manera expressa alguna cosa per a veure, per a demanar un intèrpret.

Hi ha hagut una tendència a la promoció de la llengua oral; la nostra no s'ha vist com un complement ni com un recurs; per tant, a més de no fomentar-la, s'ha infravalorat amb freqüència. Es prevalen audiòfons, implants o logopedes, i a nosaltres aquestes eines ens semblen molt útils. Però sense llevar importància a l'altre.