Ambientada en els boscos de l'Oest nord-americà, des de les primeres escenes de la pel·lícula coneixerem altres EUA amb aquesta pel·lícula: un bell paisatge natural, una cultura anarquista, un ciutadà crític i una forma de vida alternativa en el cor del capitalisme.
No seré jo qui descobreixi les curiositats cinematogràfiques de ningú. Només el tema i el plantejament val la pena, la crònica. En la selva, Ben i les seves famílies de sis fills construeixen el seu paradís a partir de la sobirania plena. La mare, per part seva, sofreix una malaltia mental bipolar que li mantindrà a l'hospital durant els últims mesos. La pèrdua de la mare portarà el canvi a la família. Perquè s'acomiadaran d'ell a la ciutat.
I aquí es posaran de manifest les contradiccions dels uns i els altres. La pel·lícula gira entorn d'onze línies de vida: alimentació, religió, opulència, cultura militar, falta de cultura, medicina i indústria farmacèutica...
Una pregunta important pot observar-se en el pare de Ben (Viggo Mortensen): què és preparar als nens per a la vida? La preocupació de tots els pares i mares, que ens porta a la competència permanent en la cultura capitalista, si els altres ho fan “per si de cas”, a tenir “per si de cas” el que uns altres tenen...És una
gaudida veure en la pel·lícula quina educació fa l'home que té clars els valors amb els seus fills i filles a casa. Quin tipus d'educació, quin tipus de coneixement i quines competències desenvolupa en la vida quotidiana. Com conjuga cos, dialèctica crítica i espiritualitat.
No obstant això, les circumstàncies complicaran la vida a la família. I se'ls posarà a la vista els riscos d'estar tan separats de la tendència social. El risc de morir, el risc de ser castigat, el risc de perdre nens... i els pensaments bipolars de la mare es reflectiran en la resta de protagonistes. "la vella Kaká, comença a veure una pel·lícula d'esquerres i les alternatives seran impossibles?", es tem a si mateix l'espectador.
Només direm que el final coincideix amb els valors i expressions revolucionàries que la pel·lícula ha ressaltat una vegada i una altra.En
la meva primera visita se m'ha ocorregut un petit “Però”: que la família és l'única col·lectivitat de la pel·lícula. En el cor del capitalisme, Ben ha organitzat una vida anticapitalista en família. I la resta de la família, la mare, s'ha esfondrat en fallar. Encara que el final està lluny de la desesperació, en cap moment canvia el model de col·lectivitat. No hi ha amics que visquin de manera similar, ni llogaret, ni comunitat, ni moviment, ni quadrilla... I en aquesta família, naturalment, el meu pare té autoritat sobre tots ells. Un poder que gestiona amb bondat, escoltant als altres i respectant a cadascun d'ells la seva naturalesa i les seves diferències, però patriarcal en la seva arrel. La pel·lícula supera durant molt de temps els estereotips, la divisió del treball i les actituds de gènere que estem acostumats, però el pare també és aquí.
Les mans tenen una variada simbologia. Amb les mans es condueix el món i amb punys forts es dona suport al comandament. El poder també lluita amb els punys, recollint els dits i aixecant les mans cap amunt. Les mans són necessàries per als qui sempre han estat perdedors de... [+]