El terme Costa d'Ivori és, per a la majoria dels europeus, l'origen d'uns certs cafès i, més al nostre voltant, de la xocolata perfumada. Inspirat en aquests cafès i cacau, va ser el motor econòmic de l'Àfrica Occidental durant les dècades de 1960 i 70. Però l'any 80, Costa d'Ivori es va sumir en una profunda crisi econòmica, que va portar amb si l'era dels desordres polítics i socials.

Després de la colònia de França des del segle XIX, va aconseguir la independència en 1960 i des de llavors Félix Houphouët-Boigny va presidir fins a 1993, mantenint una estreta relació amb Occident i especialment amb França, és a dir, la dependència. Des de llavors, Costa d'Ivori ha sofert un cop d'estat en 1999 i dues guerres civils basades en part en els conflictes religiosos. Entre 2002 i 2007 es van registrar més de 3.000 morts a causa de la crisi de la grip estacional. En la segona, els partidaris de Laurent Gbagbo i Alassane Ouattara, que pretenien guanyar les eleccions en 2010 i 2011, van lluitar per almenys 3.000 persones més que en 2010.

Per això, Hamed Bakayo ha dit que els “microbes” d'Abidjan són fonamentalment nens traumatitzats per la guerra. És ministre de Bakayo i va guanyar les eleccions i la guerra en el govern d'Ouattara. Per contra, el diari Le Monde va publicar a la primavera de 2016 una nova descripció dels microbis: “Els joves que viuen al carrer sense res a fer estan cada vegada més violents contra la resta de la població. I les autoritats no volen abordar el problema”. És a dir, que estan protegits per les autoritats.

En els blogs de Le Monde Diplomatique, Sabine Cessou ha escrit l'interessant “Microbis Ivori, la seqüela de la crisi”. “Quins són els microbis? Aquest fenomen social s'ha manifestat després de la tremenda crisi electoral de 2010-2011 i és una de les seves seqüeles més espectaculars de la història. Els nois joves, delinqüents d'entre 8 i 25 anys, estan agrupats en bandes d'entre 15 i 20 membres realitzant robatoris amb ganivets, destrals, matxets i pals als carrers dels barris de la capital Abidjan. També anomenats ‘talladors de camins’, tenen terroritzats els cartells d'Abobo, Adjamé, Yopougon, Anyama i Attécobé”.

Robatoris, violacions, agressions i pallisses de tota mena... a més de la premsa, les xarxes socials també s'escalfen amb freqüència amb els desavantatges dels microbis. La mort de Claude Larissa Abogny, de 23 anys, va causar una gran impressió. De camí a casa, de matinada, li van sostreure el telèfon mòbil i posteriorment li van matar d'un matxet, suposadament membres dels gaztxes del barri de Yopougon.

El mes de maig passat, la Policia va organitzar una batuda per a controlar aquests barris i tractar de localitzar als joves sospitosos. En tres mesos es van estranyar 11.500 persones, de les quals 250 van ser imputades pels delictes d'homicidio.se els van intervenir centenars d'armes, entre elles diverses pistoles i calaxnikov, es van confiscar 2.950 tones de cànnabis cànnabis cànnabis, i se'ls van confiscar 166 quemaderos.

El fenomen s'ha estès de tal manera que la justícia de la ciutadania ha entrat en la salsa, és a dir, el linxament, fins a matar a diversos shefs de microbis, els més famosos li van tallar el cap en 2015 Mamadou Traore Zama i al març de 2016 van morir de rebel·lió i van obrir de la gola al melic, Diaby Mamadou “Pythagore“, tan sols 18 anys.

El ‘poder dels joves’ als carrers

En la comptabilitat d'alguns periodistes, en la primavera de 2016, nou microbis van ser assassinats per patrulles de ciutadans en un cercle viciós d'atacs i venjances dels uns i els altres. I la guerra de bandes juvenils i patrulles no sembla apaivagar, com ha dit un conegut del barri d'Abobo: “No podem esperar que el Govern resolgui el problema. Les famílies han sofert més de cinc anys, tots ho saben. Si el govern és còmplice d'aquests microbis, no importa. Al nostre nivell, nosaltres farem el treball de destruir-les”. Difícilment els mataran a tots.

Segons ha comptat el sociòleg Kane Rodrigue Fahiraman, aquest tipus de bandes es veuen en grans ciutats de tot el món: “Una de les característiques d'aquests microbis batejats per l'opinió pública és la de llevar la vida a la gent. El nom està pres d'un dels gangues que apareixen en la pel·lícula brasilera La cidade de Deu (La ciutat de Déu). La metàfora microbiana clínica representa la petitesa dels éssers vius, que encara que no es poden veure amb els ulls, són violents i nocius per a l'organisme que és la societat”.

La societat de Costa d'Ivori sofreix les penalitats de totes les classes en les tres últimes dècades, des que en 1990 es van enfonsar els preus de les matèries primeres, principalment el cacau. Desequilibrades les finances de l'Estat, el Govern d'Abidjan va recórrer al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial gràcies al crèdit, i la fórmula neoliberal que van establir no ha fet més que empitjorar les coses en els pròxims anys.

Segons el documental Espoir d’un emploi (L'esperança d'un lloc de treball ), produït pel sociòleg Francis Akinde, en Boliksta –dades de 2014–, entre 23 milions de persones es troben oficialment 430.000 en atur en 2014. Però no l'equívoc: També es consideren “ocupadors” els que treballen en negre, és a dir, el 91% del total de treballadors! Per tant, el personal laboral escàs no arriba al 19%. La desocupació és massiva. “És la joventut –diu Akin- qui sap mobilitzar per a la societat l'intel·lectual com l'energia física d'aquesta immensa arma. La joventut es converteix en una font de perill quan la seva infància es prolonga i es retarda prou com per a entrar en el món dels adults”.

A això cal sumar les dues guerres civils dels últims anys. Igual que Gbagbo, les tropes d'Ouattara van usar a nens i joves en la guerra, amb els traumes psicològics que els ha portat. Els adults que eren el seu model han vist morir als altres adults, sovint d'una manera terrible. I ells també, nens o adolescents, els han animat a fer el mateix. Han après a usar les armes, a perdre la por a l'horror i a acostumar-se a matar a qualsevol que s'hagi posat al seu costat si és enemic o enemic.

Kane Rodrigue veu en l'actitud de les persones joves en les bandes la necessitat que la societat els tingui en compte. La pobresa, la desídia dels poders públics, la desestructuració de les famílies, el tràfic de drogues i, al cap i a la fi, també la guerra, han portat el naixement d'aquest “poder juvenil” dels barris que els ha obligat a integrar-se al carrer. “Com han crescut sense esperança de futur, la violència els dona un sentit a les persones joves. Amb les accions violentes surten de l'anonimat, els mitjans de comunicació parlen d'elles, la gent adulta els reconeix un poder en la societat. Aquest desig de ser reconegut es materialitza en accions violentes: en deixar el cos de la víctima marcat per sempre, amb ferides, deixen taques espectaculars en les marques”.