No obstant això, hi ha un membre de les cinc-centes famílies que formaven l'oligarquia, que ha ofert un retrat real en 12 pàgines. Pedro Ibarra ha escrit Memòria de l'antifranquisme al País Basc. És un llibre important perquè ofereix el seu testimoniatge i el de la seva parella, Carmen Oriol, tots dos procedents de l'oligarquia, explicant el seu compromís militant i antifranquista, però també perquè contribueix a conèixer l'elit econòmica, política i social de Neguri. Les conductes i codis morals dels qui pensen que estan per damunt i són privilegiats, la influència del nacionalcatolicisme, l'actitud política de defensa dels seus interessos econòmics dins del franquisme, el menyspreu per la cultura… Tot això configura el retrat d'una societat. Pedro i Carmen es van atrevir a sortir d'allí, en direcció contrària, al costat de la classe obrera.

Van sortir de l'oligarquia més crua. “Les poques famílies que governaven en Bizkaia –diu Ibarra– tenien el poder polític i econòmic. Dominaven directament en la gran indústria (l'electricitat, la siderúrgia, la indústria química, la mineria) i també en els grans bancs. I governaven de manera indirecta, a vegades sense intermediaris, en política i durant la dictadura franquista. Governaven també en els pocs mitjans de comunicació que existien. És a dir, els diners eren seus, el poder i la ideologia dominadora”.

I aquesta oligarquia, no ho oblidem –jo afegiria–, també està viva i activa, ja sigui en Neguri o en altres llocs “més tranquils”.