En Euskalgintza sabem que les condicions socials per a normalitzar el basc no són les més adequades. També ens resulta àmpliament conegut que el compromís que adquireixen els altres fora del món del basc –siguin partits, institucions, agents socials o ciutadans i ciutadanes humils– cap a aquest propòsit no és tan fort com ens agradaria. Així podríem continuar desgranant moltes altres queixes sobre la normalització del basc, però no vull posar el focus en “els altres”, sinó en els euskaltzales.

Amb aquesta fi, he recollit diversos testimoniatges del llibre Euskara irabuzi, de Garikoitz Goikoetxea, i he portat dos dels temes que m'interessen a aquestes línies, reflectint així les inquietuds d'alguns dels entrevistats en aquest llibre.

La primera idea: dos euskalgintza –social i institucional– han de superar la desconfiança mútua que fins ara ha imperat en elles, reconeixent-se mútuament el lloc i la importància que li correspon a l'altra part. Cal activar d'alguna manera el capital de l'activitat cultural basca i, segons Robert Putnam, el “capital social” té dos pilars: “fort xarxa de contactes” i “alt nivell de confiança” per a teixir-ho. De la mà d'ells estarien els següents passos: definir clarament els rols corresponents a cada part i dissenyar conjuntament una estratègia global per al futur i crear una dinàmica estable per al seu desenvolupament.

La segona idea: reconèixer que la visibilitat del basc, sobretot en els ambients castellans, és gairebé nul·la. El basc i el món del basc no estan integrats en el nucli social; en la pràctica, no són pilars al nostre poble. I el que és invisible en la societat, no ho és; els seus predicats no influeixen.

La comunicació té a veure amb aquesta manca. És cert que la majoria dels principals mitjans de comunicació no presten una adequada atenció a l'univers del basc. Però no ens fixem sempre en “els altres”. Reconeguem que la reorganització de l'activitat cultural basca està en gran manera “a les nostres mans” i l'impuls d'una comunicació eficaç.

No obstant això, per a desenvolupar una comunicació adequada, el primer que s'ha de fer és que l'estat intern del que es vol donar a conèixer sigui sòlid. No pot mostrar-se a la vista dels altres més decents i atractius, salvo per raons de salut de fet. La comunicació a llarg termini no pot ser enganyada.

Per tant, tornant a la primera idea, comencem a construir un basc coordinat i sòlid de dues cames –ciutadans i institucionals–. Només així serà possible una comunicació eficaç. Només així demostrarem que “estem en la societat”. Així que saltem de la lluita de trinxeres a la taula de contrast i col·laboració.