Cada persona viu el seu primer mes de manera diferent. Abans que succeeixi, les notícies sobre aquest episodi provenen principalment de casa, escola o amics, però, inevitablement, el carrer i els mitjans de comunicació també són font d'informació. En la majoria de les àrees ofereixen explicacions fisiològiques sobre el cos, però crec que el resum del missatge principal és “una opció d'embaràs mensual”. El missatge general significa “cura, ja no ets un nen” i, en aquest context, pot fer del que és un mes un temor o un problema. A més, es vacunarà per enèsima vegada de la presència de l'home en la construcció d'un cos per a ells femení.
La primera vegada li ho vaig explicar a la meva mare, però després m'ho vaig explicar d'amagat; en aquest sentit, no volia ser gran. La situació es va prolongar molt, cosa que significa una falta de consciència del cos, alguna cosa que no s'ha assimilat.
Llavors vaig comprendre amb un cop la importància de la regla; i no perquè volgués ser mare o un home al meu costat, sinó perquè la regla era part de la meva salut i del meu equilibri intern.
A partir de llavors la menstruació s'havia convertit en una cosa habitual, aquí estava: donava dolor, apareixia quan no ho necessitava i sempre acabava amb calces o pantalons bruts. No sentia res que formés part de mi, l'edifici era exterior. L'any 2005 vaig començar a no ser mensual, però també es van produir altres canvis en el meu cos. Em van diagnosticar un microprolactinoma al cap (un tumor benigne de la glorieta pituïtària).
Llavors vaig comprendre de sobte la importància de la regla, no perquè volgués ser mare o un home al meu costat, sinó perquè la regla era part de la meva salut i del meu equilibri intern.
El procés de reconciliació ha estat dur i bonic; m'ha ajudat a escoltar la intuïció del cos i ara m'entenc millor. La influència d'aquest camí no s'ha limitat només a la menstruació: és present en les relacions (afectives, sexuals, amigables…), ho veig com es pot dur a terme accions, en la manera de parlar.
Crec que la majoria de les vegades vivim fora dels nostres cossos i, abans de deixar que cadascú toqui la seva essència d'una manera reposada, ens introdueixen actors forans, confonent el nostre interior.
Sentir que un viu en el seu propi cos, veure el seu ritme… Començarem a acompanyar-nos com a societat en les construccions interiors més que com a director? Rebutgem d'una vegada les imposicions sobre els cossos, els pensaments...? Li donarem a entendre l'interior l'espai que necessita?