Feliu Dord… ets d'aquí, ets català…

Vaig néixer a Pamplona, en el barri de Motxuelo. La meva mare era francesa, de Savoia, dels Alps; el meu pare català, dels Pirineus. Es van conèixer a Manresa i allí es van casar. El seu pare era d'ERC, regidor de Cultura de Manresa en temps de guerra, i quan va arribar la retirada de 1939 va passar a Catalunya del Nord al costat de funcionaris i polítics. Durant dos anys va caminar d'un costat per a un altre, mentre la meva mare, els meus avis i la major part del meu germà estaven a Sant Sebastià, a l'abric dels seus familiars. El seu pare va tornar a Manresa en 1941 per mediació d'alguns dels seus habitants, però va ser condemnat a viure a 200 quilòmetres de Catalunya. Es van instal·lar a Pamplona i allí vaig néixer jo.

Història de guerra!

El meu pare era tranquil amb remilgos. Ho hauràs vist enfurit. Quan va ocórrer el dels Andes, ho veuria veritablement furiós. El guàrdia civil no em va deixar tranquil, em va arrestar una vegada i una altra. L'últim, els tricornis, van venir perquè no vaig pagar 25.000 pessetes. El meu pare es va enfrontar a ells i gairebé em va conduir a la presó. En aquella ocasió vaig romandre tres dies en el clot. El PNB va recollir els diners, pagé la multa i vaig sortir. No haig de dir-ho perquè quan vaig arribar a casa el meu pare em va posar a xerrar amb mi. Em va dir que un petit foc procedia de la meva infantesa, que als sis o set anys li vaig preguntar en quin idioma es parlava als nostres veïns. Els barris es deien Orkin, amb el nom de “pilotaris”, ja que a casa hi havia algun que era pilotari. Parlaven en basc, i el meu pare em va dir que caminaven per una llengua prehistòrica, i això em va sorprendre molt. Aquella llengua, és clar, era el basc.

La mare dels Alps, el pare dels Pirineus, és inevitable que vostè sigui muntanyenc.

No és difícil! Abans que jo, la major part del meu germà, Marcos, va començar en Oberena, i de la seva mà vaig ser a aquest club, als tretze anys. A la muntanya, al migdia, es resava l'ángelus. I a la volta, en l'autobús, el rosari. Allò era massa! Al final, ens traslladem al Club Esportiu Navarra, i allí era una altra cosa, allí cantàvem Internacional, Marsellesa i Voga voga. D'altra banda, els muntanyencs més complicats agafaven mapes i ens traduïen la toponímia en basca. Així, el meu petit foc es va encendre i es va fer un làmina a la muntanya.

El foc petit es va fer el làmina… No va ser el que el va trencar?

Sempre hi ha algú. Teníem un barri que ens apreciava molt. Era Periko Ezkurdia. Abertzale, president del PNB de Pamplona abans de la guerra i, posteriorment, membre de la xarxa Alava. Tenia una fàbrica de mobles, Juan Ajuriagerra li enviava paquets de propaganda i Periko l'amagava entre un monticle de fusta. Periko es va assabentar que alguns ens reuníem amb Claveria i García Falces a casa de Jorde Marieta, parlant sobre el seu Reial Societat Bascongada d'Amics del País. Aviat em van preguntar si volia treballar per la causa basca García Falces i Periko.

Què era treballar per la causa basca?

Aquella Associació d'Amics no era més que un escut del PNB. Era 1964 i la quadrilla de joves que anàvem a aquestes xerrades ens vam anar l'any següent a l'Aberri Eguna de Bergara. Entretant, aquells joves, Gotzon Bergerandi, Fernando Bara, Martine Iturralde… parlàvem d'això i d'allò, anàvem a la muntanya i vam conèixer a uns joves del Duranguesado. Deien que eren d'Euzko Gaztedi, sense embuts. Ells volien contactes amb la gent navarresa i així ens embullem. En aquells dies, el matrimoni José Antonio Urbiola i Mirentxu Oiarzabal van tornar de París a Pamplona, i aviat vaig estar en el Napar Buru Batzar. El nostre treball era reunir joves nacionalistes de Pamplona i Navarra. D'una banda estaven els intel·lectuals –Claveria, Marieta, Elena Gereziaga, Gurrutxaga–, els euskaltzales –Deu d'Ulzurrun, Corts Izal…–, i aquests joves emprenedors, Urbiola, García Falces, les germanes Intxausti d'Uztaritz i altres. Nosaltres participàvem en les reunions de la Societat Bascongada d'Amics, però, d'altra banda, els joves ens reuníem a casa de Gurrutxaga, amb Ezkurdia i Santiago Alonso. I en 1967 fundem Euzko Bazterra.

Què va ser Euzko Bazterra?

Secció juvenil de la Reial Societat Bascongada dels Amics. Seríem unes 120 persones, alguns universitaris –Patxi Zabaleta, Manterola, Serrano-Izko…–, però també muntanyencs. Formem la secció i comencem a organitzar conferències, a projectar a la Mare Terra i a la Pilota, a repartir propaganda en secret i a trobar burladors per a aquells que fugien de la policia. Record que en 1967 Elias Antón, Iñaki Mujika i Baserri, àlies, van arribar a Pamplona fugint de Guipúscoa i gràcies a ells les activitats es van enfortir. Eren d'Euzko Gaztedi i van estar a Pamplona fins al d'Urbasa.

Què tens d'Urbasa?

Col·loquem una gran ikurriña en Urbasa en la vespra de l'Aberri Eguna de 1968. Em van detenir i em van jutjar en companyia d'altres quatre. A més d'això, em van acusar d'haver posat una altra ikurriña de Bi Haizpe l'any passat abans de l'Aberri Eguna de Pamplona, molts altres llocs a les torres de l'església, d'haver passat propaganda d'un costat a un altre de la davantera… A la presó!

Creuria que el d'Urbasa era un artefacte que havia posat en la Volta Ciclista a Espanya.

Això també va ser en 1968, però més tard. L'explosiva va fer un gran forat en la carretera i els ciclistes van haver de parar. Els manifestants no van abandonar la Itzulia, que es va convertir en un esdeveniment de gran commoció per als mitjans de comunicació internacionals. Alguns membres del Napar Buru Batzar sabíem d'on procedia l'atemptat, mentre que uns altres no ho sabíem. Era un complet garbull i, per descomptat, repressió. No obstant això, alguns no es van donar per vençuts, i ho van intentar fins que en 1969 van morir Alberto Asurmendi i Jokin Artajo.

La vespra de l'Aberri Eguna de 1969, quan la bomba va explotar a les seves mans. Vostè els va conèixer als dos.

Perquè no els coneixia! La seva mort ho havia trastornat tot. Jo mateix els vaig portar entre nosaltres. Asurmendi era de caràcter totalment obert. Artajo, en canvi, era més silenciós. Eren d'Euzko Gaztedi. En aquella època, l'ús de la violència per part d'Euzko Gaztedi era una manera de dir als d'ETA que nosaltres també estàvem lluitant, violentament, però sense segrestar ni assassinar a ningú. Quan van morir els dos amics, tot va canviar. No obstant això, em vaig adonar d'això més tard, perquè en aquells dies jo estava pres en Carabanchel. Portava vuit mesos en la presó.

Sabem que et van detenir més d'una vegada, i que la primera expedició basca dels Andes també va tenir conseqüències.

Col·loquem la ikurriña en Atunrun, en 1967, un cim que ningú havia pujat fins llavors. Era el representant navarrès en l'expedició basca, i jo mateix vaig portar la ikurriña. M'ho van donar els d'Euzko Gaztedi de Durango quan van saber que anàvem a les muntanyes del Perú. “Veuen a Durango, Juan Mari, però només tu”. Quan em vaig anar, em van donar la ikurriña i m'ho van dir. “Col·loca-ho en aquesta cimera d'Amèrica!”. Jo també! En la volta, quan vaig tenir ocasió, vaig lliurar la ikurriña a Manuel Irujo en Baiona, en representació del Govern Basc. Irujo va dir: “Agafa aquesta màquina d'escriure i escriu la història d'aquesta ikurriña. Ho guardem en sobre tancat. Quan Euskadi sigui lliure sabran la gesta que heu fet”. No en va. La policia ho va saber en menys de tres mesos. Vam venir d'Atunraju i vam fer diverses projeccions, i en una d'elles, sense adonar-nos, vam mostrar una foto amb la ikurriña. Els delators van veure el que no havien de veure i l'acusació. Ens van detenir a tots els de l'expedició, però com jo vaig portar la ikurriña, em vaig fer càrrec d'ella. Fins llavors no havíem estat més que un reconeixement, una recompensa i una medalla, però després un càstig.

Amnistia Internacional et va proposar el nomenament de “Pres de l'any”.

Ens volien fer un consell de guerra, però no es va fer. Vam fer muti en la presó i em van tenir 40 dies en la cel·la de càstig. La branca alemanya d'Amnistia Internacional es va obstinar en aquest nomenament –sobretot per la ikurriña d'Atunraju–, però a mitjan abril de 1968, quan vaig sortir de la presó, els vaig dir que havien de nomenar una altra persona, ja que hi havia presos d'alt nivell humà en la presó. Vaig sortir al carrer, però la persecució no va acabar. Mikel Erdozain i jo, capturats amb mi, ens van tenir en estreta vigilància. Una brigada de la Direcció General de Seguretat de Madrid, i una altra dels guàrdies civils, vam estar vigilant durant diversos mesos. També va ser divertit evitar la vigilància de la policia i dels guàrdies civils. Com un ratolí i un gat, així vam ser. De totes maneres, sense el “ratolí” el meu sobrenom era “la sargantana”, i així caminava, escapava. I malgrat totes les cures, en 1970 vaig passar a un altre costat de les muntanyes a quatre amics que vaig conèixer en Carabanchel. Després rebria la postal de la torre Eiffel. Era el nostre codi: indicava que havien arribat bé.

En 1970 conduint als amics de Carabanchel a l'altre costat, vostè aviat caminava al seu pas.

A la fi d'aquest mateix any es van produir diverses caigudes. Llavors la meva núvia María Luisa [Pispat] i jo ens vam amagar. Primer vam estar en Donostia. La va guardar María Luisa Gerardo Bujanda. Jo vaig estar a casa d'Idoia Estornés i Josean Aiestaran, que van partir de lluna de mel. Mentre era allí, vaig tenir l'ajuda de les germanes Intxausti per a passar a Iparralde. El dia es va concretar, i el meu germà Andoni i els meus dos companys em van acompanyar al serral de Petretxema, i des d'allí vaig baixar a Laskun amb Andoni. Ens esperava Ernesto Torio, del Napar Buru Batzar, que em va portar a Sant Joan de Llum. Després vindria també María Luisa, acompanyada pel seu germà Pello i les seves germanes Ziga.

Va treballar en la impremta Mugalde a Hendaia, des de l'estació de tren.

Impremta de la família Argoiti. Teníem a Segon Marey, qui anys més tard va ser raptat pels GAL, creient que era Peixoto. Com de costum, un altre treballador, Jean-Mixel Larzabal, em va proposar començar a treballar pel nostre compte, és a dir, crear la nostra pròpia impremta. Podíem, però no teníem diners. En aquells dies, Felipe Huarte va ser segrestat per ETA. Record que en Sant Joan de Llum va estar Jesús Aizpun [fundador d'UPN en 1979], a negociar en nom de la família. El cas és que poc després de l'alliberament d'Huarte van arribar a Hendaia dos militants d'ETA, i els va semblar interessant la nostra intenció d'impremta. Un era de família acomodada, i nosaltres podem rebre deu milions de pessetes d'allí, perquè ens van fer la transferència de diners. Així, obrim la impremta Mugalde treballant per a PNB, ELA, associacions culturals i altres. També editem tres llibres porno a petició d'un sex-shop d'Hendaia.

D'on va treure els diners?

Segons el diari ABC de Madrid, Mugalde es va obrir amb els diners d'Huarte. Nosaltres no sabíem d'on venia, però no li vam fer cas a l'ABC. Finalment, el Batalló Basc-Espanyol va col·locar la bomba i va detonar Mugalde. La bomba va ser llançada el 23 d'abril de 1975 i va ser llançada per eta. Un mes més tard, el 21 de maig, va tornar a atemptar contra les restes de la impremta a l'Afganistan.

Es va acabar llavors.

Mugalde sí, però obrim un altre en Sant Joan de Llum. Axular. No obstant això, la situació política no era segura. A Portugal, la revolució de Krabelin es va produir en 1974. En l'Estat Espanyol, la repressió de Franco no havia calat, els cinc últims afusellaments el 27 de setembre!, i a nosaltres Batalló Basc-Espanyol ens va tornar a posar un altre artefacte. No ho pensaríem de seguida, però l'atemptat anava a repetir-se. Franco va morir al novembre i a l'any següent vam tornar provisionalment a Pamplona, on la situació era inkili-manxola. No obstant això, en 1977 vam tornar definitivament, a petició del PNB. Venia una nova era, la legalització de partits, el retorn dels exiliats històrics, la campanya per a les Corts constituents a Espanya, la posada en marxa dels nostres mitjans…