Les cèl·lules mare són cèl·lules capaces de produir qualsevol altre tipus de cèl·lules que són pròpies d'un ésser: Aquestes paraules de Miroslav Holuben provenen de la ciència i el lirisme s'ha convertit en poesia.

Una de les peculiaritats de les cèl·lules mare és que poden mantenir-se indefinidament en el cos o en un cep: no em vaig donar compte en llegir el llibre; m'ha suggerit un altre punt de vista sobre els materials de la poesia.

Karlos Cid Abasolo ha seleccionat i traduït alguns poemes de l'escriptor txec Miroslav Holub (Plzezen, 1923 – Praga, 1998) per al Quadern Mundial de Poesia de l'editorial Susa. En 1990 ell i Šárka Grauová havien traduït una antologia poètica de l'immunòleg en l'editorial espanyola Càtedra.

Així que vaig prendre a Holub per primera vegada, i em va semblar que la ciència s'havia convertit en un poema, o una anàlisi del que la ciència té de la poesia. Per això es torna necessàriament irònic, té una mescla de disciplines i de l'humor brolla l'alegria de l'experiment: “Aquí estan les llengües dels pobres,/ els pulmons dels generals,/ els ulls dels delators,/ les pells dels màrtirs,/ en el cristalito microscòpic/absolut”. Miroslav Holub transforma sovint les malalties físiques en metàfora de les plagues de la humanitat, i és capaç d'extreure lliçons vitals de la geometria: “Dues línies paral·leles/ sempre es troben/ si les dibuixem amb la nostra mà.// L'única qüestió és/ si davant de nosaltres/ o darrere de nosaltres// Si aquell tren a distància/avança/retrocedeix”.

Pot semblar llunyà i indiferent, però comprendrà, lector, la seva càrrega, si li dones una oportunitat al llibre. Els poemes del bohemi estaven destinats a la revista Science, s'ocupen de la microbiologia, de la mosca, del fem, del nervi de la fulla. Ho va portar Penguin, sota la cortina d'acer, per a complaure als anglesos en la dècada dels seixanta. Després de la Primavera de Praga, Txecoslovàquia va tornar a la disciplina del seu bloc, molts dels quals van fer com que no el veien.

A Euskadi només hi ha alguns ressons de Maite González Esnal, en la cinquena edició de la revista Hegats de 1991. Ara sí, ara Miroslav Holubi s'ha fet justícia científica. No és un poeta el que m'ha commogut especialment, però sí interessant i fresc, el que sap confondre amb mestratge la història que se sol escriure en majúscules amb la de les persones anònimes aixafades, amb tot el que es genera una certa empatia universal: “A Alsàcia,/ el sis de juliol de 1885/ un gos furibund/ Va tirar al sòl a Joseph Meister de nou anys/ i li va mossegar catorze vegades”.