La veritat és que la segona producció d'aquesta temporada no ha estat una de les millors vistes i escoltades, però el fred acolliment del públic sí ha estat una sorpresa, almenys per a mi. Pocs aplaudiments, molt pocs, gairebé sense temps perquè tots els cantants i artistes s'acomiadessin, de sobte baixant el teló… Com dic, no va ser un bon programa, però qualsevol que pugi a l'escenari mereix una altra atenció.

Dit això, doncs sí, la Cenerentola de Rossini necessitava una altra forma. Va tenir una escenografia curiosa, m'atreviria a dir imaginativa, però, per a alguns, pobra. Tots els ambients, tornats en rodó, s'arreglaven amb una galleda de fusta col·locat en el centre de l'escenari. Vàlid. D'altra banda, la història original se situa en el segle XVII, i en aquest cas, com en moltes produccions recents, ha passat als nostres dies, però sense molta lògica. Apareixen uns jugadors de pol sense raó i, en resum, aquest propòsit de modernitzar es va convertir en un petit desastre.

Musicalment, què direm? José María el Mònaco és un mezzo important, però no va tenir ocasió de destacar en aquesta etapa. Bé per l'acústica, o bé per l'excés de volum de l'orquestra en molts moments (sobretot en el primer acte), al cap i a la fi no escoltem molt a la pobra Angelina. El mateix podríem dir d'Edgardo Roch. Malgrat els intents, la seva temptativa va quedar bastant ombrívola. No obstant això, entre totes les dificultats, el baix baríton Paolo Bordogna va saber superar els problemes de l'acústica i oferir una interpretació brillant. De veritat, el millor del programa. Va obsequiar una veu neta, un elegant frasejo, i la gràcia i la destresa interpretatives van ser evidents. El baríton Bruno de Simone va fer un Do Magnifico molt bé. I Marta Ubieta i Mª José Suárez, Clorinda i Tisbe van treballar amb eficàcia i comicitat.

A la Bilbao Orkestra Sinfonikoa, que dirigia Antonello Allemandi, li va faltar una mica de delicadesa sense trepitjar les veus en les quals subratllar als cantants. Quina llàstima!