Després d'una pallissa del seu marit, Elisa es va dirigir a la policia. Comptava amb nombrosos informes: psicòlegs i treballadors socials afirmaven que era víctima de violència de gènere, que havia sofert maltractaments durant anys i que a la seva filla li havia perjudicat ser testimoni d'aquesta violència.

Confiava en la justícia, però quan va arribar el dia del judici es va trobar amb un imprevist: el seu marit també havia denunciat a Elisa. Elisa, en defensar-se d'aquesta pallissa, va marcar amb els dits al seu marit i l'home el va usar per a dir que ell també havia estat agredit. El jutge va dictar una ordre d'allunyament contra tots dos, com si es tractés d'una renyina aïllada. És més, el jutge va considerar que Elisa, com a enginyera, no complia amb el perfil de víctima de maltractaments que li atribueix la citada víctima.

De tant en tant, en el debat sobre la violència masclista cobra força el rumor de les denúncies falses: les dones han utilitzat la Llei Contra la Violència de Gènere de manera constant per a venjar-se de les seves parelles o exparelles o per a guanyar la guerra del divorci: casa, cotxe... Les feministes responen a través de dades oficials: les denúncies falses són només el 0,014%. Però hi ha un altre tipus de denúncia falsa, molt més estesa i oculta.

La falsa acusació contra la seva dona no va ser una improvisació del marit d'Elisa. Probablement, el seu advocat li va recomanar aquesta estratègia defensiva. L'estratègia de les denúncies creuades és un mitjà bastant maliciós per a evitar les penes. Amnistia Internacional i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) han expressat en els últims anys aquesta preocupació per la violència de gènere. En 2011, 509 dones van ser condemnades per delictes de violència de gènere. En la majoria dels casos, les dones retiren la denúncia per por de que puguin acabar amb els antecedents penals.

Aquesta estratègia té èxit perquè es troba amb les mancances dels jutjats. La majoria de les dones no tenen la possibilitat de preparar bé el cas. En els judicis ràpids a penes tenen cinc minuts per a parlar amb l'advocat d'ofici. En cinc minuts no es pot explicar la violència masclista de deu anys ni es pot recordar l'estratègia adequada per a dur-la a terme. Entre els agressors, no obstant això, és més habitual que tinguin la possibilitat de pagar a un advocat.

L'any passat, el 43,2% de les denúncies van ser arxivades en l'Estat espanyol per falta de proves, segons les dades facilitades. Però les proves no es busquen. Només molts jutges volen saber alguna cosa de l'última baralla. No s'analitza amb deteniment si s'ha produït un episodi de violència durant anys, no es demanen informes psicològics, no es té en compte la violència econòmica, ni sexual, ni es busquen proves de control o humiliació. Quan hi ha denúncies creuades, al jutge li resulta fàcil prendre una decisió extrema i còmoda: arxivar les denúncies de tots dos o castigar a tots dos.
Quan una dona fa el pas de denunciar la violència masclista en l'àmbit de la parella durant anys, si el cas s'arxiva o ella també és denunciada i condemnada, perdrà la seva confiança en la justícia i l'home se sentirà vencedor. Això sí que és una situació real i preocupant.

Us he resumit les idees principals d'un reportatge que he publicat en el quart anuari de Pikara. Des que vaig preparar aquest reportatge, quan algú em pregunta per les denúncies falses, li compto tot això.