argia.eus
INPRIMATU
Benvinguts refugiats
Asier Blas Mendoza @AxiBM 2016ko azaroaren 03a

A principis del segle XX, el moviment socialista internacional es va dividir entre els partidaris i els contraris de la guerra. Un segle després les coses no han canviat molt. Les mobilitzacions contra la guerra de 2003 van ser molt importants. A tot el món milions de persones van prendre els carrers per a protestar contra la invasió de l'Iraq. Enrere va quedar l'actitud imperialista de bona part de l'esquerra occidental, donant suport a la guerra il·legal de l'OTAN contra Iugoslàvia en 1999.

Des de llavors, els Estats Units ha après molt. Malgrat la proliferació de les ingerències imperialistes dels membres de l'OTAN, no s'ha repetit l'error a l'Iraq. Continuen violant les lleis internacionals amb els bombardejos i les invasions militars a cada moment, però les guerres (proxy) delegades en els atacs contra els països que ara volen controlar han guanyat el protagonisme. Desenes de milers d'estrangers van lluitar contra l'estat sobirà de Líbia i desenes de milers s'han manifestat contra l'estat sobirà de Síria. La implicació de Qatar, l'Aràbia Saudita, Israel, Turquia, els Estats Units i els països de l'OTAN en les guerres d'Orient Mitjà és impressionant, ocasionalment fent costat a Al-Qaeda i ISIS o armant directament o indirectament a l'OTAN. D'una forma o una altra, també ha estat aprovat pel general Clark, el senador McCain o Hillary Clinton. No és nou que l'imperialisme angloamericà utilitzi l'extremisme islamista, el porta fent des de fa segles.

En l'esquerra occidental, l'hegemonia ha estat presa per la postura imperialista. Segons això, els nostres sistemes polítics estan per sobre de tots els del món, som nosaltres els que mantenim els drets individuals, les llibertats civils i la democràcia com cal. Com en un altre temps es justificava envair i controlar els països sota l'excusa de portar a Déu o al desenvolupament socioeconòmic, ara l'esquerra hegemònica fa el mateix joc amb el mantra de la democràcia i les llibertats civils.

No obstant això, com fa cent anys, en l'esquerra d'Occident l'hegemonia ha estat presa per la postura imperialista. Segons això, els nostres sistemes polítics estan per sobre de tots els del món, som nosaltres els que mantenim els drets individuals, les llibertats civils i la democràcia com cal. Així com antigament es justificava envair i controlar als països amb l'excusa de portar a Déu o al desenvolupament socioeconòmic, ara l'esquerra hegemònica fa el mateix joc amb el mantra de la democràcia i les llibertats civils. En alguns casos s'ha convertit en l'avantguarda de la propaganda massiva de l'imperialisme als països occidentals, sense creure les proves i les declaracions dels seus protagonistes i tractant d'equiparar als agressors i els agressors, que, per cert, no violen la legislació internacional.

Ens volen mobilitzar a milers de persones i fer-nos creure que en dues o tres setmanes poden aconseguir armes i milers de lluitadors, encara que al mateix temps ens volen fer creure que això ocorre en una de les “dictadures més terribles” del món. No és cap ximpleria, tenen el front ample. Que ens expliquin d'una altra manera com és possible que, sense imperialisme, amb la mitjana de la petjada ecològica dels habitants de Qatar, es necessitin cinc planetes i quatre amb la dels habitants dels EUA. Això és així perquè controlen els recursos mundials i estan disposats a fer tot el que sigui per a destruir als països sobiranistes i portar-los al seu control.

Això sí, mentrestant, l'esquerra per a tranquil·litzar les consciències ha passat del crit “No a la guerra” al lema “Ongi etorri errefuxiatuak”. Així, en el segle XXI, el poble d'Oregon, en la pretensió d'Otero, es va revoltar i es va posar a cridar: Clar que funciona com la nova Càritas del segle XXI, cal acollir adequadament als refugiats, però no són conseqüència d'un fenomen meteorològic, sinó d'una estratègia imperialista dels països occidentals i els seus aliats. En un moment donat pot ser necessària una almoina per a combatre la pobresa, però si no s'explica per què ocorre i si no es lluita per a revertir la situació, es pot perpetuar. La destrucció d'un país i el desallotjament de la seva població és un drama humanitari i el mitjà més eficaç per a sostreure la sobirania d'aquest país i obstaculitzar el seu desenvolupament socioeconòmic i cultural.