D'una banda, Cartwright era un metge ben ensinistrat. Va començar a estudiar l'ofici com a aprenent del doctor John Brewer. Posteriorment va ser hoste del doctor Benjamin Rush de Filadèlfia i, finalment, va completar els seus estudis a l'Escola de Medicina de la Universitat de Pennsilvània. També va treballar com a cirurgià d'Andrew Jackson, el futur president dels Estats Units. D'altra banda, era un confederat empedreït, creia que els negres eren menys que blancs i va tractar de demostrar-ho científicament per a lluitar contra els abolicionistes.

“L'home blanc”, deia en el seu article, “si, en contra de la voluntat de Déu, tracta d'elevar al súbdit negre al seu rang, o abusa del poder que Déu li ha donat en l'altre home [...], el negre s'escapa, però si el seu amo reté a l'esclau en el lloc que ens diu la Bíblia, és a dir, en la submissió, i si el seu amo és misericordiós i misericordiós, sense adaptar-se als seus desitjos, i el seu físic no pot escapar”.

Per tant, no tirava la culpa als esclaus, sinó als propietaris que “els maltracten i els tenen per iguals”. “Cal actuar amb ells com si fossin nens i nenes per a prevenir i curar el desig de fugir”. Si la fugida d'un esclau es trobava a prop, recomanava com a “mesura preventiva” “l'exhumació del diable interior”. Però a vegades la prevenció no era suficient, i recomanava l'amputació dels polzes en casos greus perquè l'esclau no pogués escapar corrent.

Cartwright també considerava la "mandra" dels esclaus com una patologia mental, i li va posar el seu nom: Dysaesthesia aethiopica.

Malgrat l'àmplia difusió de les seves teories en els estats del sud dels EUA, en el nord van riure de les seves teories. L'arquitecte Frederick Law Olmsted va escriure en 1856 que els obrers blancs també eren proclius a la fugida i que el mal probablement va ser portat a Àfrica pels mercaders europeus.