En la novel·la de Joan Mari Irigoien Poliedroaren hostoak vam aprendre que els nostres avantpassats eren terra o vent. Aprèn també que avui dia la majoria de les persones mestisses ocupen dos elements, i que la mesura que cadascun té d'un o d'un altre ens fa iguals. En la literatura basca, després d'un llarg període de confusió, el vent s'ha apoderat de la terra des de fa temps. Excepte la de Patziku Peru.

El territori literari de Perurena no té nom, com Yoknapatawpha o Obaba. Patziku no ha tret de les calçades l'escenari per als seus treballs. Creua les marques d'Arantza o Lesaka sense demanar permís i també troba accés a Oiartzun. Ereñozu no li és aliè, Berastegi tampoc. Supera amb facilitat l'alt d'Uitzi, i no s'avergonyeix d'endinsar-se en Basaburua o Malerreka, on s'ha ficat amb facilitat. Els seus límits són, doncs, difusos, però el seu cor és compacte: Sistema planetari compartit per Goizueta i Leitza; incloent satèl·lits, Uitzi, Gorriti, Areso, Ezkurra, Arano.

Queda clar: Patziku no és Faulkner ni Atxaga. No ha volgut inventar un nom fictici per a posar en escena les seves obres, ja que renúncia a la ficció tant com les altres. Perurena mestressa histories que no han passat pel tamís de la imaginació, succeïdes en realitat, heretades de la gent humil. Prou llegir qualsevol obra de Patziku per a adonar-se de fins a quin punt viu la fascinació de la veu dels vells. Dona a l'audiència una ratificació o un segell amb els vells papers dels arxius municipals i eclesiàstics. Si és el cas, l'escriptor és un comparador, un creient, un organitzador d'un caos de testimoniatges contradictoris. En mans d'un altre, el resultat seria una freda recerca antropològica. En la de Perurena es llegeix com a rondalles. Especialment quan el lector no pertany al territori de l'autor.

L'elecció de Patziku no està exempta de riscos. En els seus llibres, més d'un hauria après que el seu avi era un borratxo, que la seva anciana tia havia donat a llum un nen, o que el germà del seu besavi havia matat al veí a cops. Encara que reivindiquem la necessitat de la memòria històrica, no tots estimen veure així les coses fosques de la casa.

Tal com ho va fer el rei de Leitza, Perurena ha escrit sense pèls en la boca l'encant d'Hil, la crònica de les violentes morts ocorregudes en la citada terra en els segles XIX i XX. L'última data de 1976. No obstant això, en la tertúlia final del llibre (Epilogo, Aizkorari oliadura), es parla de l'assassinat del regidor d'UPN José Jabier Mujika, a pesar que es remunta a 2001. Aquestes línies li haurien valgut pocs amics en el seu propi país. Els extrems insegurs dels quals li envolten no poden mai enfonsar la ploma en el pit de Patziku.