“Les previsions no eren bones i, per això, estem bastant satisfets amb el resultat”. No són declaracions d'un membre del pp després de conèixer els resultats de les eleccions del diumenge, sinó el que li vaig dir a un amic, quan ens trobem a Sant Sebastià a punt de veure les últimes pel·lícules de la Secció Oficial del Zinemaldia. De fet, la cosa no tenia un aspecte especialment bo al principi: a penes un director conegut, va obrir el concurs La fille de Brest, una mala producció de telefilme… Però les primeres impressions i les enquestes de campanyes electorals, parécidos com els anteriors, no et pots fiar; i no pots fer apostes segures, perquè el Zinemaldia no és com els vots de la Comunitat Autònoma Basca, tots els anys hi ha actors i guions diferents i no és millor per aquestes coses de salut.

Ja ha passat una setmana en la qual les pel·lícules han posat una mica més de ficció que la campanya i s'han lliurat els premis: La Petxina d'Or es trasllada a la Xina i la Plata a la millor actriu, convertint a Wo Bu Shi Pa Jinlian, del director Xiaogang Feng, en la gran triomfadora d'aquesta edició. Es tracta d'una curiosa pel·lícula que juga amb l'absurd i, malgrat les mancances que pugui tenir -una revelació final que ho justifica tot–, és un premiat digne. No es pot dir el mateix del premi al millor director: La pel·lícula del sud-coreà Hong Sang-Soo va donar un final patoso a la Secció Oficial, amb una història de relacions de parella que resultava repetitiva i avorrida. Només per la seva trajectòria s'entén la petxina que ha portat a casa, perquè no és del tot de la grandària del treball que ha portat.

Dos thriller espanyols, altres tants premis: a diferència d'edicions anteriors, són bastant justos els de la indústria ibèrica, ja que el guió que déu ens perdoni és rodó i la Petxina de Plata a la millor actriu d'Eduard Fernández, per la qual cosa tindrem una bonica llauna els veïns d'Hego Euskal Herria mentre lliurem els premis Goya al compte de totes dues produccions.

Queden fora de Palmarès algunes de les obres que han donat les mirades més pertorbadores sobre la societat occidental actual: El polonès Plac Zabaw, el xilè Jesús i, sobretot, la nocturama de Bertrand Bonello han posat a l'espectador davant una violència que no té explicació concreta, deixant en evidència la falta d'oportunitats que ofereix l'estil de vida capitalista als joves. Encara que fetes amb propòsits diferents i amb resultats molt diferents entre si, les fotografies pessimistes fetes a les noves generacions mereixen especial atenció, sobretot perquè ofereixen un contrapunt als polítics que prediquen la fi de la violència al nostre país. Hi ha una violència cada vegada més arrelada en la societat, que passa sense ressonància per a convertir-la en espectacle, però que, a conseqüència de l'estructuració social, requereix respostes. I això ho hem vist al cinema, no en la campanya, ni en el recompte de vots.