Què feu exactament en la vostra residència?

Realitzem una estada terapèutica intensiva amb pacients que prèviament han estat ingressats en un centre psiquiàtric, una espècie de transició cap a la integració social. Quan una persona té un risc per a si mateixa o per als altres, entra en un centre i quan aquest desapareix està disposada a venir al nostre centre. A més de la rehabilitació (per a ajudar a organitzar la vida), realitzem tallers per a fomentar la creativitat i l'expressió (a través de marionetes, ràdio…), ja que des de la creativitat es pot recuperar el vincle amb la societat.

És la creativitat la clau?

La bogeria et pot portar a perdre el vincle social, i estar lligat a la societat no significa ser econòmicament productiu, sinó tenir ganes de relacionar-te amb altres persones; aquesta cosa tan especial que ocorre en la ment (que porta a alguns a emmalaltir), la creativitat és la manera de portar el que és tan teu a un pla col·lectiu, de fer la teva aportació als altres. Record que una persona amb deliris paranoics va crear un còmic sobre aquests deliris; va fer alguna cosa amb aquesta bogeria que li aïllava de la societat, per a compartir-ho amb els altres.

Hi ha qui diu que la bogeria no existeix…

Pinso en una frase de Truman Capot: “No fa falta estar boig per a viure aquí, però facilita les coses”. Em solc per a parlar amb els pacients. Per a començar, llevem una connotació menyspreable a la paraula boig, no és una cosa dolenta, tots podem tornar-nos bojos davant situacions concretes. Però el relativisme de l'afirmació “tots som bojos” és una ximpleria, perquè la teva bogeria pot portar-te, per exemple, a comprometre't a tu mateix i als altres. Que estem tots bojos? Si vols creure-ho així, però quan t'aparta de la vida la teva bogeria? Aquesta és la qüestió; com deia Nietzsche, la balança és la vida: La teva bogeria és favorable a la vida? Llavors no hi ha cap problema, però si s'allunya de la vida (de la socialització) hem d'intervenir. Aquest és el nostre criteri.

Això és curar-se?

Això és, que la teva bogeria et deixi viure. El que hem de fer és mantenir a la persona el més a prop possible de la seva comunitat. I no em refereixo a estar sempre content, perquè curar no és ni sofrir, sinó tenir els mitjans per a portar-ho i afrontar-ho.

Tendim cada vegada més a patologizar tot?

Sí, sobretot en la infància, i és molt greu, perquè la infància es psiquiatriza i es medicalitza. La tendència ve dels Estats Units, una gegantesca empresa de drogues, i acabem medicant els comportaments més bàsics dels nens. Tenir un fill amb vida és un símptoma de bona salut, però és medicalitzat per a estar en repòs. Els centres estan assumits, perquè els problemes socials que tenen els joves es mengen les escoles i el procés habitual és portar al nen ‘difícil’ al gabinet psicològic, d'aquí al psiquiatre i tornar a l'aula des del psiquiatre. No ens passa pel cap que cal repensar l'escola,

és més fàcil patologizar a l'alumne i mantenir l'statu quo com està. Transformem els problemes socials en individuals i deixem fos el que no s'adapta, amb la bogeria ocorre el mateix. Sap el que ens va dir un pacient en l'assemblea? Ells són més sensibles, més sensibles a aquest sistema que ens vol trist i mans, i per això estan en aquesta situació.

Organitzar les assemblees de pacients és la teva responsabilitat.

Al principi no entenien que jo digués que jo era un més, que tots tenien veu i espai en l'assemblea. Ens repensem com a subjectes polítics, com a ciutadans, i parlem de notícies i d'actualitat, del que els mitjans de comunicació ens volen vendre… Perquè pensar en el que passa en la societat també és terapèutic: participar en un col·lectiu humà ens cura, ens dona una altra vegada guanyes de viure. Parlem molt de minories, per exemple, de col·lectius que es consideren diferents a la majoria, inclòs el nostre. Un pacient recentment molt delirant ens diu que sent la necessitat d'ajudar; en l'assemblea la gent comentava primer que convé curar-se, i per al final arribem a la conclusió que ajudar als altres pot ser terapèutic. Puc estar sol i trist, però si puc fer bé a un altre, em sentiré millor.

O quan parlem de la massacre que es va produir en la discoteca d'Orlando, vam veure que els mitjans de comunicació sempre tenen el mateix comportament, culpar a un boig, individualment, en lloc de pensar que darrere hi ha un problema social més greu. Però parlem de la facilitat d'accés a les armes als Estats Units i per a mi va ser un gran assoliment de l'estigma que és perillós que els pacients desvinculin la bogeria.

També debatem sobre el que significa estar malalt i ser malalt. Els vaig contar que fa poc em van dir que tenia asma i que, per via mèdica, tots els metges m'insistien que era asmàtic. Què em passa amb aquesta etiqueta i què faig davant ella? Ens ha servit per a pensar en les etiquetes, que no tenen per què presentar-se constantment davant la gent com a bojos, com si ells estiguessin mal i tots els altres bé, com si no fos part de la vida que en uns moments estiguessin bé i en altres mal.

La societat actual està boja?

Un professor meu em va dir que una de les coses més greus de la societat actual és la normalitat. Hi ha una frontera forta entre ser normal i no ser, aquesta és la gran ficció que genera la societat actual. Pertànyer o no, és la patologia col·lectiva que vivim, perquè portem molt mal el risc de quedar-nos fora i com tot es psicopatologiza tant que és molt fàcil quedar-se fora. Al final tots estem fora, perquè volem ser normals i ningú aconsegueix aquesta ficció. Quan m'he quedat fora, què hauria de fer, intentar de nou ser normal, o aprendre a jugar des de la meva diferència?

l'Argentina és el territori de la psicoanàlisi.

Alguns pensen que la psicoanàlisi és quedar-se callat i escoltar la gent, i no és així. La psicoanàlisi és una actitud ètica i política per a escoltar el món, i és una pràctica anticapitalista, perquè et permet repensar, viure i reflexionar sobre si les decisions que vas prenent estan relacionades amb el que tu vols.

És la psicoanàlisi la millor manera d'afrontar els problemes?

Quan he conversat amb delinqüents que han acabat en un hospital psiquiàtric, sovint veig en ells una problemàtica social que ha deixat fora del món més enllà de la malaltia mental, que també ha influït en el camí que han pres. Per tant, també hauríem de respondre al problema des del punt de vista social, en cada cas. A l'Argentina, per exemple, el desequilibri social és molt gran i no podem escoltar a algú i jutjar moralment pels seus actes, si aquesta persona mai ha trobat refugi social o si s'ha educat en violència. Entre els joves marginats argentins s'ha estès molt la base de pasta [similar a la cocaïna] i amb el que ha caigut en les arpes de la droga no tens molt temps que pensar, cal actuar. Es tracta de problemes que superen la psicoanàlisi o qualsevol altra teràpia individual.

En cada cas, es pot combinar la perspectiva psicoanalítica, psicològica, psiquiàtrica, social...

Hi ha moltes maneres de fer front als problemes, hi ha psicòleg-psicoanalista, psicòleg-psiquiatre, teràpies cognitiu-conductuals… Si una solució ràpida et serveix, genial… La psicoanàlisi et convida a preguntar-te una mica més, però si no tens preguntes, segueix endavant amb la teva vida! La qüestió és que a l'Argentina tenim molta necessitat de preguntar-nos. La meva teoria és que som una societat construïda sobre el genocidi de les comunitats d'origen, els fills dels europeus, i que tenim un gran problema identitari que ens porta a preguntar-nos d'on venim, què fem, què som…