El grup Zoo ha publicat enguany el seu primer disc. Fins ara, hem vist als tres músics del grup amb altres formacions (Izate, M.A.K, 466…).

Per a donar principi al concert, gràcies a l'ajuda d'alguns periodistes, el públic ha anomenat a la sala de concerts, convidant a entrar al ramat. Després d'una petita presentació de l'univers del grup, ens han donat la cançó Makaka.

Tres músics

Mescla en bateria entre Bixente, esquirol i un animal del desert; saltant d'una timbala baixa a una caixa, però amb uns ritmes pesats i pesats.

En el baix, Peio, l'os polar ostra; el tipus està ple d'energia i a vegades aixeca el cap del baix per a dirigir-se als seus companys de bestiar.

Les fosques harmonies de l'element de percussió cru i baix creen un ambient bastant trivial (no m'agrada la paraula “tribal”, però només l'he trobat…). Una marxa salvatge dels elefants!

En la veu, Jon, meitat cocodril, meitat marcit. Rapea sobretot, estenent-se fins a l'escena pública.

Un grup sense guitarra

Fa molt temps que no hem vist gens semblant. El fet de no tenir guitarra no crea escassetat, sinó que aguditza justament l'atenció als esdeveniments. L'error de la guitarra posa a la llum la informació musical de la banda. Les harmonies portades en el baix són suficients per a crear un univers concret i singular. A més, el buit deixat per la guitarra deixa espai a la bateria i a les veus.

Tots els membres del grup canten a crits: Vol d'una banda d'ànecs!

Cançons de disc i una versió

En el concert hem escoltat les cançons del disc: Totals, Axeria, Cucs i altres...

També han fet una versió del grup dut (com la majoria dels grups de concerts que he vist aquest estiu! ). Els membres del grup de zoo ens han donat la cançó Aizkorak zorroztu. Una versió que ha passat bastant naturalment entre les seves cançons, com un senglar arraulit en la tropa de porcs.

La venjança dels animals acaba amb el cant. Comença amb escombres en la bateria i en el baix amb una bonica melodia. Mitja cançó, meitat història, la cançó comença amb lentitud, en el camí de reunir cada vegada més forces, com una mossegada de joncs d'un lleopard.

La cançó que perseguia l'antílop ha estat objecte d'una final violenta i profunda.

Un concert extraordinari

Vaig mirar amb gran plaer (soc i em va semblar una mica llarga).

Zoo fa una música justa i crua i es defensa amb destresa sobre l'escena. Fins ara hem tingut poques oportunitats de veure'ls, però estigueu atents als pròxims concerts… les gàbies estan obertes!