Un exemple d'això és que “alguns homes són més xerraires que moltes dones”, diu en el diccionari, mostrant els estereotips que van pegats a les paraules.

En els estereotips sempre hi ha alguna cosa de veritat. Per això, és possible que a les dones se'ls hagi anat adaptant una major part de la banda sonora de la vida quotidiana. I és possible que en la divisió de rols per sexes que continua sent majoritària s'hagi assignat a les dones, en grau més alt, el que pretén garantir la funció fàtica del llenguatge, els ponts de comunicació i els camins oberts. El paper pragmàtic i fonamental, sens dubte –com la cura de les persones o la pervivència dels valors socials–, però que ens allunya del discurs social dominant, que és el nucli de la funció referencial: a moltes dones els he sentit queixar-se que els homes no tenen en compte les seves paraules, i en els debats sobre això els homes sempre diuen que el flux constant de paraules de les dones els empeny a no fer cas de les seves paraules.

La violència contra les dones (maltractaments, agressions sexistes…) s'ha convertit en part del discurs social dominant (tan evident que és impossible que es faci el cec), i el rebuig a aquesta violència és un element imprescindible, afortunadament, en paraules dels representants polítics que, en la majoria dels casos, són homes. És d'agrair això, així com l'actitud comunicativa ferma i clara que en els últims temps han adoptat moltes institucions per a fer front a les agressions sexistes, com informar sobre elles a mesura que es van produint, sense permetre que es converteixin en meres dades estadístiques dels balanços.

Per això, els discursos es queden curts. Sovint agiten les paraules amb potes (com el “pes de la llei” o el “rebuig social”), sense dir res sobre el substrat que permet la violència de gènere (d'això només parlen feministes i gairebé sempre se'ls descarta del discurs principal). No s'esmenten les coses vergonyoses que, com a dones, ens fan alguns homes amb el seu rol d'homes. La majoria de les dones tenim més d'un esdeveniment que comptar: algunes paraules poden ser una mirada o, més sovint del que es creï, un atac físic. Avergonyits, els guardem en secret i poden passar dècades fins que ens atrevim a dir alguna cosa. Es tracta de fets “lleus” que passen desapercebuts, que no penalitzen els pesos de la llei o el rebuig social, ni tenen cabuda en les agendes polítiques o en els discursos.

Les senyores hem de començar a visibilitzar-les, a explicar-les en públic. El relat Galtzerdi zuria de Miren Agur Meabe (Berria, 14-08-2016) pot servir d'exemple. Són moltes les dones que millor reflecteixen les seves vivències que moltes paraules amables.