Yunet López va recollir del seu bressol l'instrument llaüt i la dècima. El seu bressol tocava en una casa de Cuba molt especial: el seu besavi, el gran repentista Rigoberto Rizo Maldonado. En la dècada de 1940 va conèixer a casa als improvisadors dominants en la “edat daurada del repentismo”. López, en el seu discurs del 12 de juliol, va comptar amb gran humor com la família havia descobert el seu do: “Ningú sabia que jo podia improvisar, i ho van saber molt tard. Per què? Perquè era una nena. Tota l'atenció de la nostra casa estava posada en el meu cosí: per a quan el nen va complir els 10 anys li van fer el seu dècim, perquè aprengués…”. En el seu col·legi van fer una primera sessió per a atreure als alumnes al taller de repentismo, però ell va decidir no anar, “prefereixo veure una pel·lícula”. Però quan va tornar a la seva habitació, amb tota facilitat li va lliurar una dècima: “A mi ningú havia d'ensenyar-me mesures, ni què havia de rimar. Des de casa, escoltant el que sentia, ho tenia interioritzat”.

En el taller de repentismo imparteix classes Alexis Díaz Pimienta, gran creador i repentista del mètode d'aprenentatge de la improvisació cubana. A continuació es va posar a impartir classes de repentista: “A mesura que creixia, aquell cosí s'ha convertit en músic i jo en improvisador. Només vaig cantar una vegada amb el meu besavi: el meu regal de fi de curs en el taller de repentismo va ser cantar una dècima a la nostra casa amb cada alumne, i al final el meu besavi va dir que ell també cantaria. Ell em va fer a mi el major regal”.

Taller de tradició antiga

L'experiència de López pot reflectir el camí que les dones de cada racó del món estan fent en la improvisació pública: obrir una bretxa en la tradició masculina transmesa a casa de generació en generació, aprofitant contextos més igualitaris com els tallers o l'escola. Així ho explicaria Arantzazu Loidi en el seu discurs del 12 de juliol, sobre l'escola de bertsos d'Almen, és a dir, sobre l'experiència de les primeres escoles de bertsolaris: “Els nostres professors van cuidar que jo anés un més. El suport del grup també va ser molt important per a mi, ja que els meus amics de la cançó eren els meus amics íntims. Quan comencem a anar al campionat, allí sí que es van ocupar de recordar-me que jo era una nena”. Loidi i Jon Sarasua van subratllar la passió dels professors per les bertso eskolas, “volien ensenyar-nos el que tant els agradava a ells. Sense un gran coneixement de la tècnica”.

El procés d'aprenentatge de Rebeca Limón, Dana Sofua Llimona i Diana Llana ens sembla semblança: A l'ésser de Mèxic DF, un dia van fer els passos per al taller d'huapango. “L'Huapango és una mescla de música indígena i flamenca” van explicar també el 12 de juliol. Té paraules i música fixes, però a vegades canten estrofes improvisades que es diuen són huasteco. “L'huapango es transmet de generació en generació, però nosaltres som de ciutat i els nostres pares no coneixien aquesta música. Casualment ens trobem amb el nostre professor. No té instrucció, però és molt savi, perquè sap molt de la vida. I ens ha transmès l'amor per la nostra cultura. En cada assaig ens comptava alguna de les seves experiències, per exemple, que en la seva època havia de recórrer un llarg camí caminant per a anar a les actuacions i per això intentava aprendre el màxim possible en el lloc d'anada. No ens ha ensenyat tècnica, només ens deia ‘poses el dit aquí, posa't el dit allí’, i nosaltres toquem fins que sonés bé”.

Tenen clar que els tallers són claus per a la supervivència de la improvisació: “Molts joves toquem l'huapango, però és molt rar veure trovar, improvisar. Els improvisadors són vells i estan morint. Conscients d'això, han obert els tallers, i nosaltres també hem après aquí. Però molts improvisadors prefereixen no ensenyar als altres, “si a mi m'ha costat tant aprendre et costarà a tu!”, pensen. Van contar que els tallers han obert la porta a les dones a l'escenari: “Abans era l'huapango dels homes, les dones ballaven sota l'escenari. Els tallers han canviat això, ara també s'escolta la veu de les dones, i avui dia hi ha més dones que homes en els tallers”.

En els tallers catorze, tarimes i quatre

María Isabel Servera va comptar amb gran humor en la taula rodona del 13 de juliol que les dones glossadores de Mallorca encara no han desenvolupat consciència col·lectiva, “perquè som dues soles”. Però en el futur té esperances: “La participació en els tallers està més equilibrada, serem meitat”. Per què són només dos? L'explicació es farà pública al lector: “El context de la glossa era molt masculí, es cantava a la nit i en els bars, i les dones no tenien accés. Les tradicions ens donen coses bones i dolentes, i aquesta és una d'elles. A Catalunya la situació és diferent: la transmissió natural s'ha interromput, i encara que el vell cantant s'ha fet referència, ha estat reinventat. El resultat és la participació en el certamen que s'ha celebrat enguany: 5 de cada 8 han estat dones”.

En la mateixa taula rodona, López també va contar que a Cuba la majoria són nenes, “però en fer el pas a l'escenari, els números es bolquen”. Mirin Amuriza va explicar així el d'ahir: “Arriba una edat que es converteix en una cosa més seriosa que un joc de bertsolarismo i es creua amb l'adolescència. L'etapa és crítica i moltes noies es retiren. Què ocorre en aquest moment? Que cadascun tenim les seves pors i les seves limitacions. Els qui hem superat aquesta barrera, quan parlem amb altres dones improvisadores amb els anys, som conscients que les pors personals no eren els d'un mateix, que tots els hem viscut. Per això és important que les dones improvisadores es reuneixin i parlin d'aquestes coses. D'aquesta manera, també podem facilitar el camí als quals vinguin darrere. Cal fer els dos camins, el col·lectiu i el seu”.

“En un moment interessant”

Van parlar sobre les conseqüències de ser l'única dona en un espectacle d'improvisació. La principal és que aquest improvisador es converteix en altaveu de les dones, representant a la dona arquetípica, “la dona” (com si fos una i una). I això deixa un camí molt estret per al desenvolupament de la pròpia veu. Maialen Lujanbio va mostrar la seva satisfacció per veure com canvia el panorama a Euskal Herria: “El nombre de dones bertsolaris va en augment i tenim dones molt diferents en la plaça: a més dels perfils que no serien admissibles fa 40 anys. El fet de ser dones diferents implica l'aparició de diferents discursos, opinions, cants. Per això, aquesta dona bertsolari que ha estat arquetip de les dones es pot relaxar, perquè aquest missatge el donaran més dones, i podem començar a treballar els matisos de les dones, no sempre apareixent corrents, representant les diferències més lletges… Com a creadora dona molta tranquil·litat i obrint un ventall creatiu per a la creativitat”.

La poesia no té gènere, però...

Karen Owen és una de les poques dones que declama poesia improvisada en públic de Gal·les. Va advocar per la superació del gènere: “En llegir el poema mai pregunto si és obra d'un home o d'una dona. A vegades, dins de la tradició masculina, enmig del masclisme i la testosterona que donen les poesies, pregunto, on ha quedat la sensibilitat? No té res a veure amb el gènere, té a veure amb el poeta. El que miro és quins sentiments em produeix la poesia. Perquè a més de la mètrica i la rima, no hem d'oblidar el cor, el cor ens fa arribar al públic. Però el poema no té gènere”. Aquesta última frase va ser compartida pels improvisadors d'altres llocs del món, però Lujanbio va matisar que l'assumpte és més complex: “Val, el bertso no té gènere, el que importa és un bon bertso. Però en aquesta frase falta el context. Si és un bon vers el que importa, la clau és què és un bon vers, i aquí començaríem a xocar amb el context i a crear preguntes. Totes les veus que s'escolten igual, totes les que tenen la mateixa confiança i creença en la improvisació, si no, d'on ve aquesta educació… La improvisació no es pot analitzar fora de context. Les dificultats de la dona com a dona estan lligades al context. L'obra és el que importa, però ho crea algú, i per això es recull o s'escolta d'una forma simultània”.

En la taula rodona del 13 de juliol, després que les dones improvisadores del món compartissin les seves vivències, a la tarda, van compartir escenari. Fins i tot aquella temptativa de Tabakalera podia interpretar-se millor de les vivències que de les paraules.

Imatges de la sessió realitzada en Tabakalera en les fotos de dalt i mitjà. A la foto de baix, taula rodona del 13 de juliol: Ainhoa Agirreazaldegi, Karen Owen, Maria Isabel Servera, Rebeca Limón, Yunet López, Maialen Lujanbio i Mirin Amuriza.